PUNT DE MIRA:
http://www.flickr.com/photos/hdeu


dimecres, 29 de febrer del 2012

S

Portava el cabell esvarat, ros amb l’arrel fosca – no us sabria assegurar si era tenyit o no. Era prima, poca cosa. Els pòmuls de la cara se l’inflaven quan somreia, que ho feia sovint, i els llavis de pinyó li dibuixaven ganyotes cada vegada que pronunciava una paraula.
Tenia els ulls poc espectaculars però semblaven realment sincers. No duia arracades, ni escot – poca pitrera. Se li notava un deix afrancesat quan parlava, i us puc assegurar que no callava. El cigarret a la mà esquerre era un clàssic.
Era cambrera, cambrera a tot arreu. Rondava pel món sense un destí clar, clavada a punts concrets una temporada influenciada per les bones vibracions del moment. Sione es deia.
Es va ajupir a collir l’encenedor que li havia relliscat de la ma quan vaig fixar-me en el tatuatge que duia a l’alçada de l’omòplat. Es va arremangar la samarreta per la part de l’esquena per ensenyar-me’n la resta. Allò era espectacular, una obra mestra. Tota l’esquena era plena de símbols, dibuixos, paraules i idiomes. Era el mapa de la seva vida. Cada viatge era una marca a la pell impossible d’esborrar. 
Va fer-se un cigarret màgic de marihuana d’Amsterdam i em va convidar a unes xuclades, prou bones. Llavors va desaparèixer fent esses, lletra identificativa del curs de la seva vida.




diumenge, 26 de febrer del 2012

Marisa

Hoy me permito el lujo de escribir en castellano.

Nos conocimos una noche de finales de Octubre en Moycullen, Irlanda. Vosotras me esperabais dentro del Almera verde azulado, hacía un frío de cojón y yo llegué fumándome un cigarrillo, como no. Creo recordar que no tardamos ni media hora en ver que conectábamos a la perfección. Quizás no somos tan distintas.
Chica morena, pelo largo. Ojos verde profundo y labios al más puro estilo Angelina Jolie. Nacionalidad española-australiana. Artista con mayúsculas.
Decidimos buscar soluciones para evadirnos del insoportable mundo au-pair. Y las encontramos, por supuesto que las encontramos.
La cerveza nos corría por la venas como si de sangre se tratara. Saqueábamos el Super Value a menudo con Caramel, Doritos y Dutch Gold, of course.
Tu Almera, nuestro refugio. Dentro del vehículo nos escondíamos del viento, el frío y la lluvia que tanto jodía nuestros dedos de los pies.
Bob Marley y Bob Dylan fueron nuestra banda sonora en más de una ocasión.
Cuando a las dos de la madrugada todo el mundo cerraba persianas en Galway, tú y yo seguíamos buscando un quehacer por las calles congeladas y vacías, mendigando y hablando con mendigos que nos pedían dinero.
Hablábamos de la vida y de qué nos depararía el futuro, imaginando cómo sería una aventura en una Volkswagen antigua recorriendo Australia y Nueva Zelanda.
Helena la de los brazos largos… me hiciste un dibujo, el primero de muchos.
This is England nos flipó. Mucho.
Perdimos la luz delantera izquierda y reventamos el parachoques de tu coche en una alocada persecución de conos en la carretera. ¿Confías en mí? Sí, cierra un ojo y pa’ lante.
Poco tiempo duró el buen rollo, tuviste que largarte a Epaña antes de lo previsto. Y entonces viví 6 meses más en la isla, pero sin Marisa... 





Un abrazo chica, un abrazo grande.


dijous, 23 de febrer del 2012

I love to boogie

Sona el despertador, són les 8. 
Buf, quines hores... el carrer encara dorm, el meu carrer encara dorm.
La mà dreta s’esmuny entre els llençols i palpa la tauleta de nit buscant l’artefacte que sona escandalosament per fer-lo callar... o per trinxar-lo, és igual, la qüestió és que deixi d’emprenyar.
Obro l’ull dret i veig que efectivament ja és de dia... un fil de llum traspassa la persiana, trencada, i entra a l’habitació.
Ja? Però si sembla que faci cinc minuts que m’he posat dins del llit emboirada pel detall nocturn.
Ja. Finalment en sóc conscient.
M’incorporo i sospiro. Fot un fred que pela. Persiana amunt i cop d’ull al carrer a veure què es cou. El terra és fred i els meus peus calents, excessiu contrast que em posa la pell de gallina i els mugrons ben desperts.
Pixera. Asseguda a la tassa del vàter tanco els ulls per enèsima vegada i imagino que torno a ser dins del llit. Dura poc, el riu ja és tot fora.
Evito el mirall però torno enrere, m’he vist les pintes de reüll quan hi he passat per davant. Vaig molt despentinada, tinc els ulls enganxats, marques de llençol a la cara i els llavis inflats. Somriure: Que bé que he dormit...
Dos esquitxos, no més, d’aigua freda – molt freda – a la cara.
Pel passadís topo i toparé, més d’un cop, amb els mobles que obstaculitzen els meu fatigat camí.
És hora de vestir-se. Gran dilema. El meu cos, la meva pell, està arrapada al pijama calentó i confortable que m’ha abraçat durant la nit. No em deixis... t’estimo. Es desenganxa poc a poc, com si tingués tentacles de pop, i vola fins al llit. Ell podrà seguir dormint enroscat en si mateix...
Molta lentitud i tendresa però realment trigo cosa de segons en posar-me els texans.

Amb una galeta a la boca i el mocador verd enroscat al coll agafo la bossa i les claus del cotxe. Surto al carrer. Encara tinc cara de rap. On és el cotxe?
Els carrers són plens de nens i nenes. La majoria van cap a l’escola agafats de la mà de l’avi. Xisclen, riuen i fan corredisses per la vorera. 
Dins del cotxe. Volant fred i pedals encarcarats. Poso la ràdio i deixo que els locutors escullin la banda sonora del dia. És massa d’hora per decidir què em ve de gust escoltar. Que soni Aretha Franklin és el detonant.
Aprofito un semàfor per fer-me un cigarret. Hi ha trànsit.

Arribo, aparco i entro a l’edifici. Un altre cop m’he de despullar? Brrr... sort que aquí dins s’està calent. Moltes dones nues de diferents colors, formes i textures. Olors i pudors, regalims, tovalloles, calces, cremes i potingues...
Ja estic apunt.
L’olor de clor és notable i els reflexes del sol amb l’aigua em fan mal als ulls.
Segueixo endormiscada però ja hi sóc, finalment, ja hi sóc.
Palplantada davant la immensitat blava... tranquil·la, quieta, perfecte. Un líquid silenciós i humit m’espera amb els braços (braços?) oberts. 
Ja vinc..................................................... XOF!


Plaer indescriptible.






dilluns, 20 de febrer del 2012

Sóc home mort

 Ara si que l’he cagat. L’he cagat molt. Sóc home mort. Li hagués hagut d’explicar aquella mateixa nit... uf... quina merda. Què faig? Fa massa dies que no dormo, necessito explicar-ho ja a la Marta. Però... com li explico perquè no se’m llenci a la jugular? Potser amb un regalet innocent... no, millor encara, un sopar romàntic amb espelmes, pètals de rosa i aquestes tonteries tendres de peli que fan plorar a les dones. No, la Marta no és així. El romanticisme no ha format mai part de la relació. Hòstia Marta és que tens un caràcter! Poca conya que estic cagat. Alguna excusa potser? Uf no, les olora des del cantó. I si arreglo el llum del passadís? Fa més de tres mesos que m’ho demana... L’abraço i ploro? Potser la millor opció és dir-li que finalment m’he decidit a formar una família... I si s’ho pren en serio? No, no... poques ganes de canviar merda. Uf... jo si que estic amb la merda fins al coll... Quina cagada. La vida et pot canviar d’un dia per l’altre eh, mai havia notat tan present aquesta frase que diu tothom...


Soroll de Claus. S’obre la porta d’entrada.


- Hola.

Suor freda

- Ho... Hola carinyooo... holaaa... Com ha anat el dia... ha anat bé?

- Què vols?

Nus al coll

- Marta... Mira tia que... que no puc més, que... que necessito explicar-te una cosa... La setmana passada vaig sortir amb el Blai i la resta a... a veure el Barça... te’n recordes?

- Odio el futbol.

Somriure nerviós

- Ja ho sé ja, era per posar-te en situació, amor, tu tranquil·la...

- Ho estic molt de tranquil·la.

Glups

- Doncs això... que...que vam estar fins tard celebrant la victòria... sense dones eh! Només nosaltres, el Blai, l’Àlex, el Carlos...

- No em preocupa si hi havia dones o no.

Saliva seca

- Ja... Doncs això... que al tornar... mmm... anava una mica content... tampoc molt eh... un micona, borratxo de victòria podríem dir... Eufòric, vaja... És que... és que va ser un gran partit eh... l’ambient del bar...

- Odio el futbol.

Tremolors

- Es clar... El fet és que... quan vaig arribar... tard, era tard... al entrar a casa no hi havia llum... tot era fosc...

- Fa més de tres mesos que et dic que arreglis el llum del passadís.

Picors

- Deixa’m acabar vida... deixa’m acabar si us plau...

- Espavila cony que tinc gana!

Insuficiència cardíaca

- Vaig trencar el gerro de ceràmica que ens van portar els teus pares del viatge al Marroc!

- Què dius! De debò? Ja ho sabia inútil... el vaig trobar esmicolat sota la catifa. Va, surt del mig que vaig a fer el sopar, que segur que no has pelat ni una puta patata.





dijous, 2 de febrer del 2012

alive


11.00 am, Galway (Ireland)


- Good morning sir! You are so brave man, it's a really cold morning today... 

- Yes it is, I think we are around -6 degress...

- Oh god, that's unbelievable!

- No it isn't girl, Coming here every day makes me feel alive!

dimecres, 1 de febrer del 2012

regalo abrazos

Quan va sonar la botzina, les portes del vagó es van obrir de bat a bat mentre una veueta femenina radiofònica els comunicava que ja havien arribat a San Sebastián. Després de carregar-se les pertinències a l’esquena, va treure el cap per l’obertura de les portes. A banda i banda de l’andana hi havia molta gent; familiars, amics, parelles... de tots aquells passatgers que, juntament amb ella, finalitzaven el trajecte. Una joveneta li va donar una empenta mentre saltava del tren i corria a tota pastilla per llançar-se als braços del seu, suposadament, xicot. Uns pares recollien amb els ulls negats a la seva filla d’uns 18 anys que, suposadament, tornava d’estar una temporada fora de casa. Una família al complet i ben avinguda somreia amb l’arribada d’un senyor gran, suposadament l’avi, que passaria les vacances d’estiu molt ben acompanyat. Tot això només eren suposicions, però el que si que us puc assegurar és que gairebé tothom tenia qui l’esperava. I ho remarco: gairebé tothom.
Palplantada a l’andana, maquinant com organitzar les motxilles i les bosses al voltant del seu cos. Va decidir deixar estar el tema per més tard, asseure’s sobre l’equipatge i fumar-se un cigarret. De fet, ningú l’esperava. La gent de l’andana començava a esfumar-se quan va sentir un xiulet humà; va girar el cap poc a poc pensant-se que seria un dels borinots de seguretat pregant-li no obstaculitzar la zona de pas, però no. Es tractava d’un paio molt normal, amb texans i samarreta de cotó vermella que aguantava un cartell fet amb cartró i un pal d’escombra. No havia vist mai aquest noi abans... però li va somriure. Ell va obrir els braços. Sense pensar-s’ho dues vegades va aixecar el cul del terra i s’hi va apropar lleugerament, amb un rialla d’orella a orella.

Al cartell hi deia: Regalo abrazos