PUNT DE MIRA:
http://www.flickr.com/photos/hdeu


dijous, 29 de desembre de 2011

noia amb quadre

És molt difícil definir un any. Massa coses. Massa sensacions. I Pors. I plors.
Hola, em dic Helena. Hola, me llamo Helena. Hi, I’m Helena.
Éire. He viatjat. No m’he enamorat. Ennegriment pulmonar a totes hores. Consells. Nervis. Música. 7 pints per nit. Estats més que lamentables a altes hores de la matinada. Merda de vida. Que feliç que sóc. 23 anys. Quilos de més. Avui no veuré a ningú. Have you ever seen the rain. Tanco portes. N’obro. M’aïllo. Gorro de llana. Dormir quan no toca. Sally Mann. Necessito estar sola. Dues amigues. Necessito una abraçada. Trens. Busos. Avions. The Galway girl. Peus gelats. Tinc un gos que es diu Dylan. Platja. Neu. Pèrdues. Guanys. Anem a fer unes birres? Records. Cartes. Cicatrius. Pit o cuixa. Not today. Rialles. Pocs detalls. Pocs diners. Fotografia. Ganes de fugar-me. Si. No. Potser. Imaginar un futur. Una andaluza. Ganes d’escriure un llibre. Decisions. Temps o rellotge. Visca el Barça. Dies grisos. Blau elèctric. Perpignan. Amunt i avall. Control. No és bo pensar tan. Vergonya. Smoking blau. Remordiments. Plaers. Ballar sobre el sofà. Sol de tarda. Reaccions. Accions. Pantalons cagats. Ens veiem. Que sigui millor el següent.

                                                                              noia amb quadre
                                                                                                                                             helena deu fotografies 2011

diumenge, 25 de desembre de 2011

una espelma per tu

M’agradaria poder seguir venint a veure’t els diumenges a la tarda; xerrar, riure i demostrar-te que no ets l’únic que sap liar cigarrets ben parits. 




dimecres, 16 de novembre de 2011

un pitillo

Vaig decidir anar a fer un tomb pel tren, necessitava estirar les cames. Un cigarret d’amagatotis per pair és el que em venia més de gust. A la porta del lavabo, lloc habitual de fumadors desesperats durant viatges llargs, m’hi vaig trobar una noia que s’esperava. Tenia una cicatriu immensa a la cara que li partia part de la galta. Em va fer mitja por. Delinqüent perillosa en busca i captura, vaig pensar. Intentava no mirar-la massa, evitat possibles malentesos. Finalment, l’home que s’havia apoderat del vàter durant una bona estona va decidir abandonar-lo deixant rastre de mufeta.

"¿Con ansias de pitillo, eh?, venga entremos ya o nos van a quitar el sitio"

Minuts després em trobava dins d’aquell esquifit metre quadrat ennuvolat, amb la Susa - la suposada delinqüent. Era una noia de Cádiz, de 27 anys, la mar d’estrafolària. El seu aspecte agressiu només era una cuirassa, m’ho va admetre. Rondava pel món des dels setze anys; decisió que va prendre un dia, després de rebre una pallissa per part del seu pare, alcoholitzat. Heus aquí la cicatriu.  
Després de l’ennegriment pulmonar, vam anar a fer una cervesa - i dues - al bar. Vam estar xerrant durant més d'un hora. Em va embadalir amb mil anècdotes dignes d’aparèixer en un manual. Què millor per passar les hores mortes de trajecte que escoltar la vida d’una rodamón de campionat?
Li vaig comentar el que tenia pensat fer i em va assegurar que m’hauria acompanyat, sense dubtar-ho, si no hagués estat lligada a un noi de Bilbao, de qui, finalment, s'havia enamorat.
La següent parada era la seva.

"Sin miedo, tía, sin miedo. Habrá momentos durillos, seguro, pero tú sé fuerte porqué te aseguro que valdrá muuucho la pena. El mundo es un pañuelo, volveremos a encontrarnos en alguna parte, no lo dudes. Un placer chiquilla..."

I va saltar del tren. I mai més he sabut res d'ella.


Un "pitillo" de Ganes de Fugar-me, quins records.

divendres, 4 de novembre de 2011

Paranoid




Que ha perdut la raó.

Hospital de bojos.

Afectat de malaltia mental.

Transtorn crònic.




video
                               
                                                         Mindfields, The Prodigy
                                                              Videoclip, ITES 2010

diumenge, 16 d’octubre de 2011

Éire



Com passa el temps. Massa ràpid pel meu gust.
Divendres dia 7 d’octubre va fer un any que vaig aterrar a Irlanda. La veritat és que encara no sé per a quin motiu vaig escollir aquest país tan fred i plujós, però no me’n penedeixo gens. Gens.
Un país que em va deixar meravellada. Un país ple de música i colors. Un país que té molt a veure amb Catalunya. Un país de gent que et fa sentir còmode. Un país on la birra és un dels punts de partida. Un país incansable.
Molts dies grisos, però la valoració global és bona, molt bona. De vegades penso que potser no hagués estat una mala opció quedar-me... Suposo que no ho vaig fer perquè aquí ho tinc “tot”.
Fa gairebé 4 mesos que torno a ser aquí i no hi ha dia que no pensi en allà.


Nothing else,
All I have now is some pictures and a great song.


dimecres, 12 d’octubre de 2011

Little boxes





Little boxes on the hillside
Little boxes made of ticky tacky,
Little boxes on the hillside,
Little boxes all the same.
There's a green one and a pink one
And a blue one and a yellow one,
And they're all made out of ticky tacky
And they all look just the same.



And the people in the houses
All went to the university,
Where they were put in boxes
And they came out all the same,
And there's doctors and lawyers,
And business executives,
And they're all made out of ticky tacky
And they all look just the same.



And they all play on the golf course
And drink their martinis dry,
And they all have pretty children
And the children go to school,

And the children go to summer camp
And then to the university,
Where they are put in boxes
And they come out all the same.



And the boys go into business
And marry and raise a family
In boxes made of ticky tacky
And they all look just the same.
There's a green one and a pink one
And a blue one and a yellow one,
And they're all made out of ticky tacky
And they all look just the same.





Malvina Reynolds

diumenge, 9 d’octubre de 2011

Sovintegem més sovint?


Barcelona, Crêpes, Gràcia. Quina gràcia!
Anem a fer l'indignat i deixem l'últim tren pels que volen anar a dormir?
Vale va.

Gintònics, birra, mojitos i vodka amb taronja.

A la M li fan por els dormilegues.
La C va amb jersei de llana d'hivern i sandalies d'estiu.
La A fa amics extranys a la cua del caixer.
La H busca un moro desesperadament.
La B no té clar si presentar-nos l'Adolf Hitler.

Benjamin Button, Comic Sans i Quim Monzó.
Si no parles italià has de pagar.

Sovintegem més sovint?




dimecres, 5 d’octubre de 2011

Con un 6 y un 4 aquí tienes tu retrato


Això d'intentar ser artista és una gran merda.


He sentit dir que Con un 6 y un 4 aquí tienes tu retrato, però... I si el 4 és massa dèbil i no suporta el pes del 6 què? Llavors què?
La inspiració. Farta de la inspiració encallada que truca a la porta quan menys la necessito. I quan la necessito què? on és? Fumant-se un porro d'herba? Segur. 
Almenys que convidi i ens inspirem juntes.







diumenge, 2 d’octubre de 2011

Ja no xuto penals.



Quan era petita volia ser pagesa. Dormia enroscada al Coixinet – verd amb punts blancs – i sempre amb el dit polze a la boca, a mode de xumet (els dentistes diuen que per aquest motiu tinc les dents separades). No tenia preocupacions, simplement m’agradava jugar, fer el pallasso i agafar gripaus. Era la petita de la família, la nena que a l’estiu se li posava el cabell tan ros que semblava una turista holandesa, una guiri. Gairebé cada any guanyava un premi de narrativa als Jocs Florals de l’escola, amb històries sorprenents que encara guardo arxivades. No m’agradaven els vestits ni els colors de nena i a les estones de pati, era jo l’encarregada de xutar els penals.


Ara, ja no vull ser pagesa. Ja no dormo enroscada al Coixinet, el tinc guardat a la caixa dels records. Continuo amb les dents separades, però el vici de posar-me el dit a la boca ja no existeix. Ara tampoc tinc massa preocupacions, el que tinc són paranoies. Em continua agradant jugar, fer el pallasso i agafar gripaus. El cabell ros és ja inexistent; tampoc sóc la petita de la família. Continuo escrivint, però no em presento a concursos. Em segueixen no agradant els vestits i els colors de nena. Ja no xuto penals, ja no jugo al pati de l’escola.





divendres, 23 de setembre de 2011

Juntes


Quan et lleves, després d’una nit de pura disbauxa no ets, mai, la mateixa persona que hores abans es posava dins del llit sense ni tan sols treure’s la roba.

A la Duna li va passar.

Muntanyola de sorra amuntegada pel vent (a les vores del mar, en els deserts).

Els seus pares van decidir posar-li aquest nom perquè, durant el viatge de lluna de mel, van construir-la a base d’ensorrades penetracions en ple desert del Sàhara. Així doncs, què millor que posar-li el nom del seu llit nupcial per excel·lència.

La Duna era un tabalot. Mai li havia agradat estudiar, això d’estar-se quieta, tancada i concentrada no era el seu fort. Es dedicava a penjar cartells varis pel carrer a través d’una agència de publicitat, GutzEncàrrecs, furgoneta, escales llargues i litres de cola.

Planta herbàcia pertanyent a la família de les cannabàcies.

La Maria, la seva millor amiga, compartia i pagava part del pis de la Duna, heretat.
Estava molt bona, acostumava a anar ben perfumada i solia vestir de color verd.
Estudiant de jardineria i familiar llunyana de Bob Marley, segons explica.



Juntes, fumaven herba i viatjaven pels deserts més inhòspits.  

dissabte, 17 de setembre de 2011

Fugacitats

A ningú no li agraden els macarrons.

De covards i de valents n’hi haurà tots els temps. I de burrus. I de lletjos. I d’estúpids.

2 dits de front, no més. No cal actuar tan assenyadament.

La mustassa és grassa, l’evidència fot cagar i la tonteria és alegria.

Les gotes d'aigua moren ràpid, molt ràpid. 1, 2 segons de vida depenent de la distància entre l'aixeta i la pica. Funerals secs, buits de sentiment.

El paper de fumar només té una cara que enganxi. Alerta si és l’últim.

Avui no. Potser demà? Demà potser si, però avui no.

Setembre, Octubre, Novembre, Desembre, Gener, Febrer, Març, Abril, Maig, Juny i Juliol i Agost. Queden 12 mesos per tornar a ser dia d'avui, un any més tard.

Mossegar la galta d’algú perquè confons les pigues amb llenties.

Els picarols de gat, també per a les persones, per no perdre'ns en un món tan gran.






dijous, 15 de setembre de 2011

El hombre


"El hombre, la especie más misteriosa de nuestro planeta. Un misterio cargado de incógnitas. ¿Quiénes somos? ¿De dónde venimos? ¿A dónde vamos? ¿Cómo sabemos lo que creemos saber? ¿Por qué creemos en algo? Un sin fin de preguntas que buscan respuesta. Una respuesta que planteará una nueva pregunta. Y su respuesta, a su vez, una nueva pregunta. Y así sucesivamente. Pero al fin y al cabo… ¿Acaso no se repite siempre la misma pregunta a la que sigue siempre idéntica respuesta?"

          Corre Lola Corre