Quan va sonar la botzina, les portes del vagó es van obrir de bat a bat mentre una veueta femenina radiofònica els comunicava que ja havien arribat a San Sebastián. Després de carregar-se les pertinències a l’esquena, va treure el cap per l’obertura de les portes. A banda i banda de l’andana hi havia molta gent; familiars, amics, parelles... de tots aquells passatgers que, juntament amb ella, finalitzaven el trajecte. Una joveneta li va donar una empenta mentre saltava del tren i corria a tota pastilla per llançar-se als braços del seu, suposadament, xicot. Uns pares recollien amb els ulls negats a la seva filla d’uns 18 anys que, suposadament, tornava d’estar una temporada fora de casa. Una família al complet i ben avinguda somreia amb l’arribada d’un senyor gran, suposadament l’avi, que passaria les vacances d’estiu molt ben acompanyat. Tot això només eren suposicions, però el que si que us puc assegurar és que gairebé tothom tenia qui l’esperava. I ho remarco: gairebé tothom.
Palplantada a l’andana, maquinant com organitzar les motxilles i les bosses al voltant del seu cos. Va decidir deixar estar el tema per més tard, asseure’s sobre l’equipatge i fumar-se un cigarret. De fet, ningú l’esperava. La gent de l’andana començava a esfumar-se quan va sentir un xiulet humà; va girar el cap poc a poc pensant-se que seria un dels borinots de seguretat pregant-li no obstaculitzar la zona de pas, però no. Es tractava d’un paio molt normal, amb texans i samarreta de cotó vermella que aguantava un cartell fet amb cartró i un pal d’escombra. No havia vist mai aquest noi abans... però li va somriure. Ell va obrir els braços. Sense pensar-s’ho dues vegades va aixecar el cul del terra i s’hi va apropar lleugerament, amb un rialla d’orella a orella.
Al cartell hi deia: Regalo abrazos
dimecres, 1 de febrer del 2012
dissabte, 28 de gener del 2012
diumenge, 22 de gener del 2012
gimnàs
Anar al gimnàs és una de les activitats més cool de l’època moderna. La finalitat principal del bestiari que sovinteja aquests territoris és moure el cul, tot i que no tothom ho fa de la mateixa manera. Vegem-ne la fauna:
Les senyores grans, tot un clàssic. Senyores que ja han passat de llarg la flor de la vida i s’adonen que els seus cossos comencen a agafar formes estranyes. L’amiga de la cunyada de la Ramona de cal Gironella va el gimnàs i s’ho passa molt bé. Decideixen apuntar-s’hi. Encara som joves Trini. S’ho prenen bastant amb calma, moviment de malucs a ritme de compàs i xerrameca constant. Ni una gota de suor, nivell mínim d’esforç. Surten pentinades.
Els cracks del gimnàs. Sexe masculí. Samarretes de tirants ben estretes i malles curtes que ho marquen tot. Acostumen a passar de cintes, bicicletes i el•líptiques... ells van directe a la fàbrica de múscul. Mirades de depredador i salutacions als seus súbdits amb encaixades de mà assajades. Els miralls són els seus màxims aliats. Estoy hecho un piratilla. Comparen fibres, fan estiraments interminables i petonegen el seu cos com si fos un tresor.
Els motivats. Sexe i edat indiferent. Roba i calçat extremadament adequat per a l’activitat que van a desenvolupar: transpira, s’adapta i no dificulta l’execució de l’exercici. Tovallola diferent cada dia. Ampolleta d’aigua, beguda energètica, planificació acurada de la sessió del dia, Ipod i cinta al cap. Membres de l’associació Enemics del Big Mac. Vaig al gym tres dies per setmana. Sovint corregeixen la gent que no fa correctament el procediment adequat a la hora d’utilitzar una màquina.
Els obligats. Acostumen a seguir algun tipus de dieta, han fet una aposta o és un propòsit d’any nou. Odien el gimnàs. Les excuses i les contractures fingides són el plat nº 1 del dia. Només porto 6 minuts? Acostumen a suar la cansalada a partir del minut 2 i a deixar-se la tovallola obligatòria. Exageren sistemàticament les hores de gimnàs de cara al públic mentre fan una birra que saben que no els convé.
Les 90-60-90. Femelles. Bon tipet, pell bronzejada i mínima expressió de roba, si es veu el tanga millor. Suen d’una manera espectacularment sensual però no es cansen massa. Acostumen a somriure sovint. Podrien ser perfectament parella dels cracks o Mis Espanya. Tinc cel•lulitis al cul, nena.
Els matats. Persones d’edats i sexes variats obsessionats en cremar calories. Molt baixa forma. Acostumen a ser boles de greix. No abandonen tot i quedar-se sense respiració. Fa estona que m’ha deixat d’arribar sang al cervell però he de seguir. Es poden reconèixer per la seva habitual cara vermella, la samarreta exageradament suada i els gemecs de dolor i patiment constants. S’hidraten sovint i miren al cel sistemàticament demanant ajuda a nostre senyor.
Els fitness trainers. Acostumen a estar dotats d’uns cossos i unes proporcions que fan enveja. Són els reis i ho saben. Titi a la vista! Parlar amb els clients i comentar la jugada és la seva feina principal. És fàcil localitzar-los, o passejant amunt i avall orgullosos de ser on són, o darrere al mostrador connectats al facebook, o ajudant a les 90-60-90 a estirar correctament mentre els posen un paperet amb el número de mòbil a la pitrera.
Els esportistes reals. No se sap ben bé perquè però són molt fàcils de reconèixer. S’ho prenen en serio i suen amb estil, com si fos el pa de cada dia. Demà tinc una marató de 16 hores i mitja. Van al seu aire, passant de tot i de tothom. Acostumen a ser guapos/es i discrets/es. Cossos en forma, sense anabolitzants.
Els que s’ho miren. Són un grup peculiar. Persones que van al gimnàs com qui va a fer un cafè. Entren i analitzen la situació. Passegen, llegeixen el diari i parlen amb qualsevol. Quin solet que fa avui eh! Es retoquen els pentinats i es corden les sabates cada 2 minuts. Fan estiraments estrambòtics, que només entenen ells, entre exercici i exercici i es queden bocabadats amb les gotes de suor que regalimen dels cossos dels qui de debò estan fent feina. El gimnàs és el seu centre cívic.
Les senyores grans, tot un clàssic. Senyores que ja han passat de llarg la flor de la vida i s’adonen que els seus cossos comencen a agafar formes estranyes. L’amiga de la cunyada de la Ramona de cal Gironella va el gimnàs i s’ho passa molt bé. Decideixen apuntar-s’hi. Encara som joves Trini. S’ho prenen bastant amb calma, moviment de malucs a ritme de compàs i xerrameca constant. Ni una gota de suor, nivell mínim d’esforç. Surten pentinades.
Els cracks del gimnàs. Sexe masculí. Samarretes de tirants ben estretes i malles curtes que ho marquen tot. Acostumen a passar de cintes, bicicletes i el•líptiques... ells van directe a la fàbrica de múscul. Mirades de depredador i salutacions als seus súbdits amb encaixades de mà assajades. Els miralls són els seus màxims aliats. Estoy hecho un piratilla. Comparen fibres, fan estiraments interminables i petonegen el seu cos com si fos un tresor.
Els motivats. Sexe i edat indiferent. Roba i calçat extremadament adequat per a l’activitat que van a desenvolupar: transpira, s’adapta i no dificulta l’execució de l’exercici. Tovallola diferent cada dia. Ampolleta d’aigua, beguda energètica, planificació acurada de la sessió del dia, Ipod i cinta al cap. Membres de l’associació Enemics del Big Mac. Vaig al gym tres dies per setmana. Sovint corregeixen la gent que no fa correctament el procediment adequat a la hora d’utilitzar una màquina.
Els obligats. Acostumen a seguir algun tipus de dieta, han fet una aposta o és un propòsit d’any nou. Odien el gimnàs. Les excuses i les contractures fingides són el plat nº 1 del dia. Només porto 6 minuts? Acostumen a suar la cansalada a partir del minut 2 i a deixar-se la tovallola obligatòria. Exageren sistemàticament les hores de gimnàs de cara al públic mentre fan una birra que saben que no els convé.
Les 90-60-90. Femelles. Bon tipet, pell bronzejada i mínima expressió de roba, si es veu el tanga millor. Suen d’una manera espectacularment sensual però no es cansen massa. Acostumen a somriure sovint. Podrien ser perfectament parella dels cracks o Mis Espanya. Tinc cel•lulitis al cul, nena.
Els matats. Persones d’edats i sexes variats obsessionats en cremar calories. Molt baixa forma. Acostumen a ser boles de greix. No abandonen tot i quedar-se sense respiració. Fa estona que m’ha deixat d’arribar sang al cervell però he de seguir. Es poden reconèixer per la seva habitual cara vermella, la samarreta exageradament suada i els gemecs de dolor i patiment constants. S’hidraten sovint i miren al cel sistemàticament demanant ajuda a nostre senyor.
Els fitness trainers. Acostumen a estar dotats d’uns cossos i unes proporcions que fan enveja. Són els reis i ho saben. Titi a la vista! Parlar amb els clients i comentar la jugada és la seva feina principal. És fàcil localitzar-los, o passejant amunt i avall orgullosos de ser on són, o darrere al mostrador connectats al facebook, o ajudant a les 90-60-90 a estirar correctament mentre els posen un paperet amb el número de mòbil a la pitrera.
Els esportistes reals. No se sap ben bé perquè però són molt fàcils de reconèixer. S’ho prenen en serio i suen amb estil, com si fos el pa de cada dia. Demà tinc una marató de 16 hores i mitja. Van al seu aire, passant de tot i de tothom. Acostumen a ser guapos/es i discrets/es. Cossos en forma, sense anabolitzants.
Els que s’ho miren. Són un grup peculiar. Persones que van al gimnàs com qui va a fer un cafè. Entren i analitzen la situació. Passegen, llegeixen el diari i parlen amb qualsevol. Quin solet que fa avui eh! Es retoquen els pentinats i es corden les sabates cada 2 minuts. Fan estiraments estrambòtics, que només entenen ells, entre exercici i exercici i es queden bocabadats amb les gotes de suor que regalimen dels cossos dels qui de debò estan fent feina. El gimnàs és el seu centre cívic.
dijous, 29 de desembre del 2011
noia amb quadre
És molt difícil definir un any. Massa coses. Massa sensacions. I Pors. I plors.
Hola, em dic Helena. Hola, me llamo Helena. Hi, I’m Helena.
Éire. He viatjat. No m’he enamorat. Ennegriment pulmonar a totes hores. Consells. Nervis. Música. 7 pints per nit. Estats més que lamentables a altes hores de la matinada. Merda de vida. Que feliç que sóc. 23 anys. Quilos de més. Avui no veuré a ningú. Have you ever seen the rain. Tanco portes. N’obro. M’aïllo. Gorro de llana. Dormir quan no toca. Sally Mann. Necessito estar sola. Dues amigues. Necessito una abraçada. Trens. Busos. Avions. The Galway girl. Peus gelats. Tinc un gos que es diu Dylan. Platja. Neu. Pèrdues. Guanys. Anem a fer unes birres? Records. Cartes. Cicatrius. Pit o cuixa. Not today. Rialles. Pocs detalls. Pocs diners. Fotografia. Ganes de fugar-me. Si. No. Potser. Imaginar un futur. Una andaluza. Ganes d’escriure un llibre. Decisions. Temps o rellotge. Visca el Barça. Dies grisos. Blau elèctric. Perpignan. Amunt i avall. Control. No és bo pensar tan. Vergonya. Smoking blau. Remordiments. Plaers. Ballar sobre el sofà. Sol de tarda. Reaccions. Accions. Pantalons cagats. Ens veiem. Que sigui millor el següent.
noia amb quadre
helena deu fotografies 2011
diumenge, 25 de desembre del 2011
una espelma per tu
M’agradaria poder seguir venint a veure’t els diumenges a la tarda; xerrar, riure i demostrar-te que no ets l’únic que sap liar cigarrets ben parits.
dimecres, 16 de novembre del 2011
un pitillo
Vaig decidir anar a fer un tomb pel tren, necessitava estirar les cames. Un cigarret d’amagatotis per pair és el que em venia més de gust. A la porta del lavabo, lloc habitual de fumadors desesperats durant viatges llargs, m’hi vaig trobar una noia que s’esperava. Tenia una cicatriu immensa a la cara que li partia part de la galta. Em va fer mitja por. Delinqüent perillosa en busca i captura, vaig pensar. Intentava no mirar-la massa, evitat possibles malentesos. Finalment, l’home que s’havia apoderat del vàter durant una bona estona va decidir abandonar-lo deixant rastre de mufeta.
"¿Con ansias de pitillo, eh?, venga entremos ya o nos van a quitar el sitio"
Minuts després em trobava dins d’aquell esquifit metre quadrat ennuvolat, amb la Susa - la suposada delinqüent. Era una noia de Cádiz, de 27 anys, la mar d’estrafolària. El seu aspecte agressiu només era una cuirassa, m’ho va admetre. Rondava pel món des dels setze anys; decisió que va prendre un dia, després de rebre una pallissa per part del seu pare, alcoholitzat. Heus aquí la cicatriu.
Després de l’ennegriment pulmonar, vam anar a fer una cervesa - i dues - al bar. Vam estar xerrant durant més d'un hora. Em va embadalir amb mil anècdotes dignes d’aparèixer en un manual. Què millor per passar les hores mortes de trajecte que escoltar la vida d’una rodamón de campionat?
Li vaig comentar el que tenia pensat fer i em va assegurar que m’hauria acompanyat, sense dubtar-ho, si no hagués estat lligada a un noi de Bilbao, de qui, finalment, s'havia enamorat.
La següent parada era la seva.
"Sin miedo, tía, sin miedo. Habrá momentos durillos, seguro, pero tú sé fuerte porqué te aseguro que valdrá muuucho la pena. El mundo es un pañuelo, volveremos a encontrarnos en alguna parte, no lo dudes. Un placer chiquilla..."
I va saltar del tren. I mai més he sabut res d'ella.
Un "pitillo" de Ganes de Fugar-me, quins records.
divendres, 4 de novembre del 2011
Paranoid
Que ha perdut la raó.
Hospital de bojos.
Afectat de malaltia mental.
Mindfields, The Prodigy
Videoclip, ITES 2010
Subscriure's a:
Missatges (Atom)