Sovint, tot és més simple del que sembla a priori.
divendres, 13 de juliol del 2012
dimecres, 4 de juliol del 2012
Cuba amb sorpresa
Ella s'ho imaginava. Ell s'ho podia imaginar.
Viatge de noses a Cuba, regal dels pares d'ell - que no acaben de veure clar aquell matrimoni precipitat.
17 dies de música, puros, sexe i cocodrils.
Pocs dies després de la tornada, encara arrossegant el jet lag dels collons, ella està prenyada. 3 tests d'embaràs i un ginecòleg titulat ho confirmen. Semblen il·lusionats, i sorpresos (no tenien pensat posar fil a l'agulla tan aviat).
Els 3 primers mesos. La cosa és encara una mongeta. Tothom pregunta i amics, familiars i veïns estan emocionats. Compren llibres per aprendre a ser pares, s'estressen pensant on dormirà el nouvingut, el pis és esquifit, i comencen a omplir una llista de possible noms - masculins i femenins - que acabarà, una setmana abans de parir, amb 408 opcions, cap descartada.
Els 3 següents mesos. La panxa comença a notar-se. La mare s'engreixa i la cara li agafa forma de pa de quilo. On dormirà el novingut comença a ser una preocupació evident; Decideixen fer obres, enxiquir el menjador per fer una nova habitació. Les futures àvies comencen a ser pesades... ajuden massa. Ell decideix deixar de fumar - o fumar d'amagat - per fer costat a la dona, que sembla nerviosa després del savi consell del ginecòleg. És un nen.
Els últims 3 mesos. Recta final. Ella llueix una panxota prominent i les hormones ultradescontrolades. A ell ja no li queden recursos - ni paciència - per aguantar-la. Assistència obligatòria a les classes de prepart, les àvies ja les han pagat. Preparatius de tots colors i formes escampats pel menjador. Un enrenou. Segueixen comprant llibres per aprendre a ser pares, diferents als dels 3 primers mesos si pot ser.
16 de Juliol. Ella trenca aigües i corren cap a l'hospital. Fa molta calor i ell condueix un Polo gris per l'Eixample de Barcelona a tota pastilla i suant la cansalada.
Sala d'espera. Contraccions, dil·latació vaginal i crits. Ell s'ha deixat la càmera de video per enregistrar el moment. Les àvies acaben d'arribar i s'esperen a fora. Suor, gemecs, esbufagades i cames espatarrades. Respira, Respira... Va, un últim esforç. Sembla que el marrec ja arriba. El metge li obra camí i es comença a veure la closca. Respira, respira... i apreta, apreta... Va, un últim esforç. Ell s'ho mira una mica d'esquitllada, tanta sang i crits no li acaben de fer el pes.
L'òrgan femení d'ella sembla que finalment decideix escupir el Sense Nom, portar-lo al món de la mà d'un ginecòleg desconcertat, que subjecta el nadó amb les mans i es mira al pare. Les infermeres xiuxiuegen entre elles. La comadrona talla el cordó umbilical i agafant el nadó, encara brut, li mostra al pare. Ell es desmaia. El nen és completament negre.
Viatge de noses a Cuba, regal dels pares d'ell - que no acaben de veure clar aquell matrimoni precipitat.
17 dies de música, puros, sexe i cocodrils.
Pocs dies després de la tornada, encara arrossegant el jet lag dels collons, ella està prenyada. 3 tests d'embaràs i un ginecòleg titulat ho confirmen. Semblen il·lusionats, i sorpresos (no tenien pensat posar fil a l'agulla tan aviat).
Els 3 primers mesos. La cosa és encara una mongeta. Tothom pregunta i amics, familiars i veïns estan emocionats. Compren llibres per aprendre a ser pares, s'estressen pensant on dormirà el nouvingut, el pis és esquifit, i comencen a omplir una llista de possible noms - masculins i femenins - que acabarà, una setmana abans de parir, amb 408 opcions, cap descartada.
Els 3 següents mesos. La panxa comença a notar-se. La mare s'engreixa i la cara li agafa forma de pa de quilo. On dormirà el novingut comença a ser una preocupació evident; Decideixen fer obres, enxiquir el menjador per fer una nova habitació. Les futures àvies comencen a ser pesades... ajuden massa. Ell decideix deixar de fumar - o fumar d'amagat - per fer costat a la dona, que sembla nerviosa després del savi consell del ginecòleg. És un nen.
Els últims 3 mesos. Recta final. Ella llueix una panxota prominent i les hormones ultradescontrolades. A ell ja no li queden recursos - ni paciència - per aguantar-la. Assistència obligatòria a les classes de prepart, les àvies ja les han pagat. Preparatius de tots colors i formes escampats pel menjador. Un enrenou. Segueixen comprant llibres per aprendre a ser pares, diferents als dels 3 primers mesos si pot ser.
16 de Juliol. Ella trenca aigües i corren cap a l'hospital. Fa molta calor i ell condueix un Polo gris per l'Eixample de Barcelona a tota pastilla i suant la cansalada.
Sala d'espera. Contraccions, dil·latació vaginal i crits. Ell s'ha deixat la càmera de video per enregistrar el moment. Les àvies acaben d'arribar i s'esperen a fora. Suor, gemecs, esbufagades i cames espatarrades. Respira, Respira... Va, un últim esforç. Sembla que el marrec ja arriba. El metge li obra camí i es comença a veure la closca. Respira, respira... i apreta, apreta... Va, un últim esforç. Ell s'ho mira una mica d'esquitllada, tanta sang i crits no li acaben de fer el pes.
L'òrgan femení d'ella sembla que finalment decideix escupir el Sense Nom, portar-lo al món de la mà d'un ginecòleg desconcertat, que subjecta el nadó amb les mans i es mira al pare. Les infermeres xiuxiuegen entre elles. La comadrona talla el cordó umbilical i agafant el nadó, encara brut, li mostra al pare. Ell es desmaia. El nen és completament negre.
diumenge, 1 de juliol del 2012
Ningú la mira, ningú la veu
El sol cau, gairebé penja d'un fil. Un fil dèbil, inestable, prim com un cabell de malalt de càncer.
Al seu voltant tot és calma. De fet, ella s'ha creat una bombolla de calma espectacular. Encara queden individus escampats per la platja. Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs.
A la platja hi té el seu racó predilecte, un racó que ja té forma de cul. Mai ningú s'ha atrevit a invadir-lo, no a aquella hora almenys. Potser els addictes a la platja al capvespre - Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs - s'atreveixen a reconèixer que és seu, només seu.
La remor de l'aigua calmada li penetra els òrgans, ja salats, i la pell de gallina és constant, com si els dits d'ell - sense dir res - li resseguissin constantment cada detall corporal, cada insignificant feblesa.
Acaricia la sorra amb les mans i la deixa lliscar entre els seus dits tremolosos, construint siluetes exuberants de pocs segons de vida. Agafa un branquilló abandonat a la sorra i el trenca, el trenca i el retrenca. L'esmicola. Tanca els ulls i inspira amb força, fins notar la pressió d'un pit cansat que diu prou. Llavors, abandona lentament l'oxigen acomulat mentre tambaleja el cos d'un costat a l'altre, sense ritme ni compàs. Recolza el cap contra el genolls i s'acaricia suaument el clatell... els cabells humitejats... les orelles... Es toca com si fós la primera vegada. Els ulls segueixen tancats. Es deixa caure d'esquena amb un moviment tan lent que la panxa li fa pessigolles adolorides. Sorra contra cos. Cap mena de res que s'interposi entre ells.
Va despullada. Però ningú la mira, ningú la veu.
Mira el cel roig i somriu, amb certa timidesa. Panxa amunt, immòbil durant uns minuts, que es fan eterns.
No és fins que se sent capaç de fer-ho quan s'incorpora, s'aixeca i camina, camina cap a l'aigua. Pocs metres fins arribar-hi i es para, contemplativa. Les belles formes del seu cos, camuflades pels grans de sorra enganxats, agafen una tonalitat rogenca que hipnotitza a qualsevol... però ningú la mira, ningú la veu.
A la sorra només hi deixa la seva olor impregnada i un sobre, un sobre tancat.
Amb els peus ja dins l'aigua i una esgarrifança càlida in extremis s'endinsa al mar. Mica en mica l'aigua la va cobrint... cada petit detall corporal, cada insignificant feblesa. Camina, camina, camina... fins desaparèixer. Ningú no se n'ha adonat, ni tan sols el mar que l'acarona.
Al seu voltant tot és calma. De fet, ella s'ha creat una bombolla de calma espectacular. Encara queden individus escampats per la platja. Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs.
A la platja hi té el seu racó predilecte, un racó que ja té forma de cul. Mai ningú s'ha atrevit a invadir-lo, no a aquella hora almenys. Potser els addictes a la platja al capvespre - Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs - s'atreveixen a reconèixer que és seu, només seu.
La remor de l'aigua calmada li penetra els òrgans, ja salats, i la pell de gallina és constant, com si els dits d'ell - sense dir res - li resseguissin constantment cada detall corporal, cada insignificant feblesa.
Acaricia la sorra amb les mans i la deixa lliscar entre els seus dits tremolosos, construint siluetes exuberants de pocs segons de vida. Agafa un branquilló abandonat a la sorra i el trenca, el trenca i el retrenca. L'esmicola. Tanca els ulls i inspira amb força, fins notar la pressió d'un pit cansat que diu prou. Llavors, abandona lentament l'oxigen acomulat mentre tambaleja el cos d'un costat a l'altre, sense ritme ni compàs. Recolza el cap contra el genolls i s'acaricia suaument el clatell... els cabells humitejats... les orelles... Es toca com si fós la primera vegada. Els ulls segueixen tancats. Es deixa caure d'esquena amb un moviment tan lent que la panxa li fa pessigolles adolorides. Sorra contra cos. Cap mena de res que s'interposi entre ells.
Va despullada. Però ningú la mira, ningú la veu.
Mira el cel roig i somriu, amb certa timidesa. Panxa amunt, immòbil durant uns minuts, que es fan eterns.
No és fins que se sent capaç de fer-ho quan s'incorpora, s'aixeca i camina, camina cap a l'aigua. Pocs metres fins arribar-hi i es para, contemplativa. Les belles formes del seu cos, camuflades pels grans de sorra enganxats, agafen una tonalitat rogenca que hipnotitza a qualsevol... però ningú la mira, ningú la veu.
A la sorra només hi deixa la seva olor impregnada i un sobre, un sobre tancat.
Amb els peus ja dins l'aigua i una esgarrifança càlida in extremis s'endinsa al mar. Mica en mica l'aigua la va cobrint... cada petit detall corporal, cada insignificant feblesa. Camina, camina, camina... fins desaparèixer. Ningú no se n'ha adonat, ni tan sols el mar que l'acarona.
dijous, 21 de juny del 2012
A mig gas
Fot una calor que espanta.
Agafo el cotxe. Finestres ben obertes, que l'aire acondicionat gasta massa i sabent que vaig amb reserva - per variar - no caldria quedar-me tirada enmig de carreteres que no van enlloc.
Remeno els CD's i palpo el més idoni... si, aquest! Volum a tot drap i mans al volant.
No sé on vaig però el que tinc clar és que em ve de gust conduir, sola. Veig un paio amb cara de bon xaval que fa auto-stop i passo de llarg; Un altre dia potser si però avui no. Repeteixo, em ve de gust conduir sola.
El sol em molesta als ulls però com que mai he tingut ulleres de sol m'he de fer fotre, la clau està en arrugar el front i anar tirant.
Venen curves, i el meu peu dret té molta potència. Pressiono, pressiono amb totes les meves forces perquè vull velocitat, adrenalina. El pedal no reacciona.
Què li passa al pedal...? o... què li passa al meu cervell que ordena al meu peu dret que només em deixi anar a mig gas?
M'he cabrejat. Estampo el cotxe contra un arbre i torno caminant.
Es posa a ploure.
Agafo el cotxe. Finestres ben obertes, que l'aire acondicionat gasta massa i sabent que vaig amb reserva - per variar - no caldria quedar-me tirada enmig de carreteres que no van enlloc.
Remeno els CD's i palpo el més idoni... si, aquest! Volum a tot drap i mans al volant.
No sé on vaig però el que tinc clar és que em ve de gust conduir, sola. Veig un paio amb cara de bon xaval que fa auto-stop i passo de llarg; Un altre dia potser si però avui no. Repeteixo, em ve de gust conduir sola.
El sol em molesta als ulls però com que mai he tingut ulleres de sol m'he de fer fotre, la clau està en arrugar el front i anar tirant.
Venen curves, i el meu peu dret té molta potència. Pressiono, pressiono amb totes les meves forces perquè vull velocitat, adrenalina. El pedal no reacciona.
Què li passa al pedal...? o... què li passa al meu cervell que ordena al meu peu dret que només em deixi anar a mig gas?
M'he cabrejat. Estampo el cotxe contra un arbre i torno caminant.
Es posa a ploure.
dissabte, 5 de maig del 2012
De petit tot era gran
Mirar-te al mirall cada dia i veure com passen els anys acostuma a angoixar
a qualsevol. Però no perquè et facis vell... sinó perquè de mica en mica
t’adones que has anat deixant escapar la il·lusió de quan eres petit; Aquella
innocència que et feia valorar constantment qualsevol diminut moment per més
insignificant que fos; La transparència d’una mirada que traspassava fronteres;
La vulnerabilitat d’uns cossos fràgils que lluitaven contra qualsevol monstre
horripilant; Les taques a la samarreta i els genolls pelats, marques de guerra
que lluïes amb orgull al parc; La màgica nit de reis que esperaves amb
impaciència descontrolada patint per si no t’havies portat del tot bé durant l’any;
Aquells amics inseparables amb els que ho comparties tot sense retrets; La
piruleta vermella, lluent i dolcíssima, que llepaves poc a poc durant hores i
hores per intentar no fer-la desaparèixer mai; Els tresors enterrats en llocs
estratègics que ja no recordes on són; Els esquitxos als bassals fangosos,
sense botes d’aigua, que t’omplien de somriures murris; El sentiment d’orgull
extrem que senties al aconseguir fer rodar la baldufa durant més de 10 segons;
Les boques desendegades i plenes de restes de xocolata que feien ganyotes
absurdes sense cap mena de malícia; Les estoiques respostes quan algú et
preguntava què t’agradaria ser de gran...
I després de tot, no demano res més que intentar no abandonar mai del tot
aquest nen interior que tots portem a dins. I sabeu per què? Perquè són
aquestes petites grans coses que sovint acostumen a passar-nos per alt, les que
ens fan somriure quan ens mirem al mirall.
diumenge, 15 d’abril del 2012
M'agrada
M'agrada l'olor de terra mullada. M'agrada veure algú sol pel carrer somrient. No m'agrada esperar. M'agrada la velocitat. M'agrada menjar-me els crostons del pa. M'agrada fumar, qualsevol fumabilitat. M'agraden les fotografies. M'agrada la gent amb llum pròpia. M'agraden les postes de sol, i les sortides de sol. No m'agrada que em diguin què he de fer. M'agraden les fugacitats. M'agraden les cicatrius. No m'agraden els números. M'agraden les lletres. No m'agraden els dies grisos. M'agrada mullar-me quan plou. M'agrada la fruita d'estiu. M'agrada perdre el temps. No m'agrada la impuntualitat. M'agraden els ulls, i les mirades. M'agraden les ressaques de nits memorables. M'agrada el meu nom. M'agrada saltar, i ballar, i la música. No m'agrada créixer. M'agrada caminar sola. No m'agraden els consells d'experiència. M'agrada l'aigua, i capbussar-m'hi. M'agrada el desordre. M'agrada la vida nocturna, i els viatges. M'agrada la cervesa. M'agrada com sona el portuguès. No m'agrada no poder dormir. M'agrada perdre'm. No m'agrada no trobar-me. M'agraden les paranoies. M'agraden els records. No m'agrada la nostàlgia. M'agrada la gent amb caràcter. No m'agrada fer coses que no m'agraden. M'agrada riure. M'agrada plorar. M'agrada el color verd.
diumenge, 1 d’abril del 2012
2 punts
Dijous 29 de març
10.15 del matí
Que una yonkie se t'acosti a plena llum del dia i et demani un cigarret, li diguis que no; et demani pasta, li diguis que no; i t'acabi partint la sella... és una mica surrealista.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
10.15 del matí
Que una yonkie se t'acosti a plena llum del dia i et demani un cigarret, li diguis que no; et demani pasta, li diguis que no; i t'acabi partint la sella... és una mica surrealista.
Perdoneu, però algú ho havia de dir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)