dimarts, 17 de desembre del 2013
dimecres, 23 de gener del 2013
dimecres, 17 d’octubre del 2012
Cold sand on toes.
No m'agrada obrir la nevera i que no hi hagi birres.
Detesto intentar somriure quan tinc els llavis cosits amb fil negre.
divendres, 13 de juliol del 2012
dimecres, 4 de juliol del 2012
Cuba amb sorpresa
Ella s'ho imaginava. Ell s'ho podia imaginar.
Viatge de noses a Cuba, regal dels pares d'ell - que no acaben de veure clar aquell matrimoni precipitat.
17 dies de música, puros, sexe i cocodrils.
Pocs dies després de la tornada, encara arrossegant el jet lag dels collons, ella està prenyada. 3 tests d'embaràs i un ginecòleg titulat ho confirmen. Semblen il·lusionats, i sorpresos (no tenien pensat posar fil a l'agulla tan aviat).
Els 3 primers mesos. La cosa és encara una mongeta. Tothom pregunta i amics, familiars i veïns estan emocionats. Compren llibres per aprendre a ser pares, s'estressen pensant on dormirà el nouvingut, el pis és esquifit, i comencen a omplir una llista de possible noms - masculins i femenins - que acabarà, una setmana abans de parir, amb 408 opcions, cap descartada.
Els 3 següents mesos. La panxa comença a notar-se. La mare s'engreixa i la cara li agafa forma de pa de quilo. On dormirà el novingut comença a ser una preocupació evident; Decideixen fer obres, enxiquir el menjador per fer una nova habitació. Les futures àvies comencen a ser pesades... ajuden massa. Ell decideix deixar de fumar - o fumar d'amagat - per fer costat a la dona, que sembla nerviosa després del savi consell del ginecòleg. És un nen.
Els últims 3 mesos. Recta final. Ella llueix una panxota prominent i les hormones ultradescontrolades. A ell ja no li queden recursos - ni paciència - per aguantar-la. Assistència obligatòria a les classes de prepart, les àvies ja les han pagat. Preparatius de tots colors i formes escampats pel menjador. Un enrenou. Segueixen comprant llibres per aprendre a ser pares, diferents als dels 3 primers mesos si pot ser.
16 de Juliol. Ella trenca aigües i corren cap a l'hospital. Fa molta calor i ell condueix un Polo gris per l'Eixample de Barcelona a tota pastilla i suant la cansalada.
Sala d'espera. Contraccions, dil·latació vaginal i crits. Ell s'ha deixat la càmera de video per enregistrar el moment. Les àvies acaben d'arribar i s'esperen a fora. Suor, gemecs, esbufagades i cames espatarrades. Respira, Respira... Va, un últim esforç. Sembla que el marrec ja arriba. El metge li obra camí i es comença a veure la closca. Respira, respira... i apreta, apreta... Va, un últim esforç. Ell s'ho mira una mica d'esquitllada, tanta sang i crits no li acaben de fer el pes.
L'òrgan femení d'ella sembla que finalment decideix escupir el Sense Nom, portar-lo al món de la mà d'un ginecòleg desconcertat, que subjecta el nadó amb les mans i es mira al pare. Les infermeres xiuxiuegen entre elles. La comadrona talla el cordó umbilical i agafant el nadó, encara brut, li mostra al pare. Ell es desmaia. El nen és completament negre.
Viatge de noses a Cuba, regal dels pares d'ell - que no acaben de veure clar aquell matrimoni precipitat.
17 dies de música, puros, sexe i cocodrils.
Pocs dies després de la tornada, encara arrossegant el jet lag dels collons, ella està prenyada. 3 tests d'embaràs i un ginecòleg titulat ho confirmen. Semblen il·lusionats, i sorpresos (no tenien pensat posar fil a l'agulla tan aviat).
Els 3 primers mesos. La cosa és encara una mongeta. Tothom pregunta i amics, familiars i veïns estan emocionats. Compren llibres per aprendre a ser pares, s'estressen pensant on dormirà el nouvingut, el pis és esquifit, i comencen a omplir una llista de possible noms - masculins i femenins - que acabarà, una setmana abans de parir, amb 408 opcions, cap descartada.
Els 3 següents mesos. La panxa comença a notar-se. La mare s'engreixa i la cara li agafa forma de pa de quilo. On dormirà el novingut comença a ser una preocupació evident; Decideixen fer obres, enxiquir el menjador per fer una nova habitació. Les futures àvies comencen a ser pesades... ajuden massa. Ell decideix deixar de fumar - o fumar d'amagat - per fer costat a la dona, que sembla nerviosa després del savi consell del ginecòleg. És un nen.
Els últims 3 mesos. Recta final. Ella llueix una panxota prominent i les hormones ultradescontrolades. A ell ja no li queden recursos - ni paciència - per aguantar-la. Assistència obligatòria a les classes de prepart, les àvies ja les han pagat. Preparatius de tots colors i formes escampats pel menjador. Un enrenou. Segueixen comprant llibres per aprendre a ser pares, diferents als dels 3 primers mesos si pot ser.
16 de Juliol. Ella trenca aigües i corren cap a l'hospital. Fa molta calor i ell condueix un Polo gris per l'Eixample de Barcelona a tota pastilla i suant la cansalada.
Sala d'espera. Contraccions, dil·latació vaginal i crits. Ell s'ha deixat la càmera de video per enregistrar el moment. Les àvies acaben d'arribar i s'esperen a fora. Suor, gemecs, esbufagades i cames espatarrades. Respira, Respira... Va, un últim esforç. Sembla que el marrec ja arriba. El metge li obra camí i es comença a veure la closca. Respira, respira... i apreta, apreta... Va, un últim esforç. Ell s'ho mira una mica d'esquitllada, tanta sang i crits no li acaben de fer el pes.
L'òrgan femení d'ella sembla que finalment decideix escupir el Sense Nom, portar-lo al món de la mà d'un ginecòleg desconcertat, que subjecta el nadó amb les mans i es mira al pare. Les infermeres xiuxiuegen entre elles. La comadrona talla el cordó umbilical i agafant el nadó, encara brut, li mostra al pare. Ell es desmaia. El nen és completament negre.
diumenge, 1 de juliol del 2012
Ningú la mira, ningú la veu
El sol cau, gairebé penja d'un fil. Un fil dèbil, inestable, prim com un cabell de malalt de càncer.
Al seu voltant tot és calma. De fet, ella s'ha creat una bombolla de calma espectacular. Encara queden individus escampats per la platja. Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs.
A la platja hi té el seu racó predilecte, un racó que ja té forma de cul. Mai ningú s'ha atrevit a invadir-lo, no a aquella hora almenys. Potser els addictes a la platja al capvespre - Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs - s'atreveixen a reconèixer que és seu, només seu.
La remor de l'aigua calmada li penetra els òrgans, ja salats, i la pell de gallina és constant, com si els dits d'ell - sense dir res - li resseguissin constantment cada detall corporal, cada insignificant feblesa.
Acaricia la sorra amb les mans i la deixa lliscar entre els seus dits tremolosos, construint siluetes exuberants de pocs segons de vida. Agafa un branquilló abandonat a la sorra i el trenca, el trenca i el retrenca. L'esmicola. Tanca els ulls i inspira amb força, fins notar la pressió d'un pit cansat que diu prou. Llavors, abandona lentament l'oxigen acomulat mentre tambaleja el cos d'un costat a l'altre, sense ritme ni compàs. Recolza el cap contra el genolls i s'acaricia suaument el clatell... els cabells humitejats... les orelles... Es toca com si fós la primera vegada. Els ulls segueixen tancats. Es deixa caure d'esquena amb un moviment tan lent que la panxa li fa pessigolles adolorides. Sorra contra cos. Cap mena de res que s'interposi entre ells.
Va despullada. Però ningú la mira, ningú la veu.
Mira el cel roig i somriu, amb certa timidesa. Panxa amunt, immòbil durant uns minuts, que es fan eterns.
No és fins que se sent capaç de fer-ho quan s'incorpora, s'aixeca i camina, camina cap a l'aigua. Pocs metres fins arribar-hi i es para, contemplativa. Les belles formes del seu cos, camuflades pels grans de sorra enganxats, agafen una tonalitat rogenca que hipnotitza a qualsevol... però ningú la mira, ningú la veu.
A la sorra només hi deixa la seva olor impregnada i un sobre, un sobre tancat.
Amb els peus ja dins l'aigua i una esgarrifança càlida in extremis s'endinsa al mar. Mica en mica l'aigua la va cobrint... cada petit detall corporal, cada insignificant feblesa. Camina, camina, camina... fins desaparèixer. Ningú no se n'ha adonat, ni tan sols el mar que l'acarona.
Al seu voltant tot és calma. De fet, ella s'ha creat una bombolla de calma espectacular. Encara queden individus escampats per la platja. Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs.
A la platja hi té el seu racó predilecte, un racó que ja té forma de cul. Mai ningú s'ha atrevit a invadir-lo, no a aquella hora almenys. Potser els addictes a la platja al capvespre - Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs - s'atreveixen a reconèixer que és seu, només seu.
La remor de l'aigua calmada li penetra els òrgans, ja salats, i la pell de gallina és constant, com si els dits d'ell - sense dir res - li resseguissin constantment cada detall corporal, cada insignificant feblesa.
Acaricia la sorra amb les mans i la deixa lliscar entre els seus dits tremolosos, construint siluetes exuberants de pocs segons de vida. Agafa un branquilló abandonat a la sorra i el trenca, el trenca i el retrenca. L'esmicola. Tanca els ulls i inspira amb força, fins notar la pressió d'un pit cansat que diu prou. Llavors, abandona lentament l'oxigen acomulat mentre tambaleja el cos d'un costat a l'altre, sense ritme ni compàs. Recolza el cap contra el genolls i s'acaricia suaument el clatell... els cabells humitejats... les orelles... Es toca com si fós la primera vegada. Els ulls segueixen tancats. Es deixa caure d'esquena amb un moviment tan lent que la panxa li fa pessigolles adolorides. Sorra contra cos. Cap mena de res que s'interposi entre ells.
Va despullada. Però ningú la mira, ningú la veu.
Mira el cel roig i somriu, amb certa timidesa. Panxa amunt, immòbil durant uns minuts, que es fan eterns.
No és fins que se sent capaç de fer-ho quan s'incorpora, s'aixeca i camina, camina cap a l'aigua. Pocs metres fins arribar-hi i es para, contemplativa. Les belles formes del seu cos, camuflades pels grans de sorra enganxats, agafen una tonalitat rogenca que hipnotitza a qualsevol... però ningú la mira, ningú la veu.
A la sorra només hi deixa la seva olor impregnada i un sobre, un sobre tancat.
Amb els peus ja dins l'aigua i una esgarrifança càlida in extremis s'endinsa al mar. Mica en mica l'aigua la va cobrint... cada petit detall corporal, cada insignificant feblesa. Camina, camina, camina... fins desaparèixer. Ningú no se n'ha adonat, ni tan sols el mar que l'acarona.
dijous, 21 de juny del 2012
A mig gas
Fot una calor que espanta.
Agafo el cotxe. Finestres ben obertes, que l'aire acondicionat gasta massa i sabent que vaig amb reserva - per variar - no caldria quedar-me tirada enmig de carreteres que no van enlloc.
Remeno els CD's i palpo el més idoni... si, aquest! Volum a tot drap i mans al volant.
No sé on vaig però el que tinc clar és que em ve de gust conduir, sola. Veig un paio amb cara de bon xaval que fa auto-stop i passo de llarg; Un altre dia potser si però avui no. Repeteixo, em ve de gust conduir sola.
El sol em molesta als ulls però com que mai he tingut ulleres de sol m'he de fer fotre, la clau està en arrugar el front i anar tirant.
Venen curves, i el meu peu dret té molta potència. Pressiono, pressiono amb totes les meves forces perquè vull velocitat, adrenalina. El pedal no reacciona.
Què li passa al pedal...? o... què li passa al meu cervell que ordena al meu peu dret que només em deixi anar a mig gas?
M'he cabrejat. Estampo el cotxe contra un arbre i torno caminant.
Es posa a ploure.
Agafo el cotxe. Finestres ben obertes, que l'aire acondicionat gasta massa i sabent que vaig amb reserva - per variar - no caldria quedar-me tirada enmig de carreteres que no van enlloc.
Remeno els CD's i palpo el més idoni... si, aquest! Volum a tot drap i mans al volant.
No sé on vaig però el que tinc clar és que em ve de gust conduir, sola. Veig un paio amb cara de bon xaval que fa auto-stop i passo de llarg; Un altre dia potser si però avui no. Repeteixo, em ve de gust conduir sola.
El sol em molesta als ulls però com que mai he tingut ulleres de sol m'he de fer fotre, la clau està en arrugar el front i anar tirant.
Venen curves, i el meu peu dret té molta potència. Pressiono, pressiono amb totes les meves forces perquè vull velocitat, adrenalina. El pedal no reacciona.
Què li passa al pedal...? o... què li passa al meu cervell que ordena al meu peu dret que només em deixi anar a mig gas?
M'he cabrejat. Estampo el cotxe contra un arbre i torno caminant.
Es posa a ploure.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)