Ella s'ho imaginava. Ell s'ho podia imaginar. Viatge de noses a Cuba, regal dels pares d'ell - que no acaben de veure clar aquell matrimoni precipitat. 17 dies de música, puros, sexe i cocodrils. Pocs dies després de la tornada, encara arrossegant el jet lag dels collons, ella està prenyada. 3 tests d'embaràs i un ginecòleg titulat ho confirmen. Semblen il·lusionats, i sorpresos (no tenien pensat posar fil a l'agulla tan aviat). Els 3 primers mesos. La cosa és encara una mongeta. Tothom pregunta i amics, familiars i veïns estan emocionats. Compren llibres per aprendre a ser pares, s'estressen pensant on dormirà el nouvingut, el pis és esquifit, i comencen a omplir una llista de possible noms - masculins i femenins - que acabarà, una setmana abans de parir, amb 408 opcions, cap descartada. Els 3 següents mesos. La panxa comença a notar-se. La mare s'engreixa i la cara li agafa forma de pa de quilo. On dormirà el novingut comença a ser una preocupació evident; Decideixen fer obres, enxiquir el menjador per fer una nova habitació. Les futures àvies comencen a ser pesades... ajuden massa. Ell decideix deixar de fumar - o fumar d'amagat - per fer costat a la dona, que sembla nerviosa després del savi consell del ginecòleg. És un nen. Els últims 3 mesos. Recta final. Ella llueix una panxota prominent i les hormones ultradescontrolades. A ell ja no li queden recursos - ni paciència - per aguantar-la. Assistència obligatòria a les classes de prepart, les àvies ja les han pagat. Preparatius de tots colors i formes escampats pel menjador. Un enrenou. Segueixen comprant llibres per aprendre a ser pares, diferents als dels 3 primers mesos si pot ser. 16 de Juliol. Ella trenca aigües i corren cap a l'hospital. Fa molta calor i ell condueix un Polo gris per l'Eixample de Barcelona a tota pastilla i suant la cansalada. Sala d'espera. Contraccions, dil·latació vaginal i crits. Ell s'ha deixat la càmera de video per enregistrar el moment. Les àvies acaben d'arribar i s'esperen a fora. Suor, gemecs, esbufagades i cames espatarrades. Respira, Respira... Va, un últim esforç. Sembla que el marrec ja arriba. El metge li obra camí i es comença a veure la closca. Respira, respira... i apreta, apreta... Va, un últim esforç. Ell s'ho mira una mica d'esquitllada, tanta sang i crits no li acaben de fer el pes. L'òrgan femení d'ella sembla que finalment decideix escupir el Sense Nom, portar-lo al món de la mà d'un ginecòleg desconcertat, que subjecta el nadó amb les mans i es mira al pare. Les infermeres xiuxiuegen entre elles. La comadrona talla el cordó umbilical i agafant el nadó, encara brut, li mostra al pare. Ell es desmaia. El nen és completament negre.
El sol cau, gairebé penja d'un fil. Un fil dèbil, inestable, prim com un cabell de malalt de càncer. Al seu voltant tot és calma. De fet, ella s'ha creat una bombolla de calma espectacular. Encara queden individus escampats per la platja. Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs. A la platja hi té el seu racó predilecte, un racó que ja té forma de cul. Mai ningú s'ha atrevit a invadir-lo, no a aquella hora almenys. Potser els addictes a la platja al capvespre - Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs - s'atreveixen a reconèixer que és seu, només seu. La remor de l'aigua calmada li penetra els òrgans, ja salats, i la pell de gallina és constant, com si els dits d'ell - sense dir res - li resseguissin constantment cada detall corporal, cada insignificant feblesa. Acaricia la sorra amb les mans i la deixa lliscar entre els seus dits tremolosos, construint siluetes exuberants de pocs segons de vida. Agafa un branquilló abandonat a la sorra i el trenca, el trenca i el retrenca. L'esmicola. Tanca els ulls i inspira amb força, fins notar la pressió d'un pit cansat que diu prou. Llavors, abandona lentament l'oxigen acomulat mentre tambaleja el cos d'un costat a l'altre, sense ritme ni compàs. Recolza el cap contra el genolls i s'acaricia suaument el clatell... els cabells humitejats... les orelles... Es toca com si fós la primera vegada. Els ulls segueixen tancats. Es deixa caure d'esquena amb un moviment tan lent que la panxa li fa pessigolles adolorides. Sorra contra cos. Cap mena de res que s'interposi entre ells. Va despullada. Però ningú la mira, ningú la veu. Mira el cel roig i somriu, amb certa timidesa. Panxa amunt, immòbil durant uns minuts, que es fan eterns. No és fins que se sent capaç de fer-ho quan s'incorpora, s'aixeca i camina, camina cap a l'aigua. Pocs metres fins arribar-hi i es para, contemplativa. Les belles formes del seu cos, camuflades pels grans de sorra enganxats, agafen una tonalitat rogenca que hipnotitza a qualsevol... però ningú la mira, ningú la veu. A la sorra només hi deixa la seva olor impregnada i un sobre, un sobre tancat. Amb els peus ja dins l'aigua i una esgarrifança càlida in extremis s'endinsa al mar. Mica en mica l'aigua la va cobrint... cada petit detall corporal, cada insignificant feblesa. Camina, camina, camina... fins desaparèixer. Ningú no se n'ha adonat, ni tan sols el mar que l'acarona.
Fot una calor que espanta. Agafo el cotxe. Finestres ben obertes, que l'aire acondicionat gasta massa i sabent que vaig amb reserva - per variar - no caldria quedar-me tirada enmig de carreteres que no van enlloc. Remeno els CD's i palpo el més idoni... si, aquest! Volum a tot drap i mans al volant. No sé on vaig però el que tinc clar és que em ve de gust conduir, sola. Veig un paio amb cara de bon xaval que fa auto-stop i passo de llarg; Un altre dia potser si però avui no. Repeteixo, em ve de gust conduir sola. El sol em molesta als ulls però com que mai he tingut ulleres de sol m'he de fer fotre, la clau està en arrugar el front i anar tirant. Venen curves, i el meu peu dret té molta potència. Pressiono, pressiono amb totes les meves forces perquè vull velocitat, adrenalina. El pedal no reacciona. Què li passa al pedal...? o... què li passa al meu cervell que ordena al meu peu dret que només em deixi anar a mig gas?
M'he cabrejat. Estampo el cotxe contra un arbre i torno caminant. Es posa a ploure.
Mirar-te al mirall cada dia i veure com passen els anys acostuma a angoixar
a qualsevol. Però no perquè et facis vell... sinó perquè de mica en mica
t’adones que has anat deixant escapar la il·lusió de quan eres petit; Aquella
innocència que et feia valorar constantment qualsevol diminut moment per més
insignificant que fos; La transparència d’una mirada que traspassava fronteres;
La vulnerabilitat d’uns cossos fràgils que lluitaven contra qualsevol monstre
horripilant; Les taques a la samarreta i els genolls pelats, marques de guerra
que lluïes amb orgull al parc; La màgica nit de reis que esperaves amb
impaciència descontrolada patint per si no t’havies portat del tot bé durant l’any;
Aquells amics inseparables amb els que ho comparties tot sense retrets; La
piruleta vermella, lluent i dolcíssima, que llepaves poc a poc durant hores i
hores per intentar no fer-la desaparèixer mai; Els tresors enterrats en llocs
estratègics que ja no recordes on són; Els esquitxos als bassals fangosos,
sense botes d’aigua, que t’omplien de somriures murris; El sentiment d’orgull
extrem que senties al aconseguir fer rodar la baldufa durant més de 10 segons;
Les boques desendegades i plenes de restes de xocolata que feien ganyotes
absurdes sense cap mena de malícia; Les estoiques respostes quan algú et
preguntava què t’agradaria ser de gran...
I després de tot, no demano res més que intentar no abandonar mai del tot
aquest nen interior que tots portem a dins. I sabeu per què? Perquè són
aquestes petites grans coses que sovint acostumen a passar-nos per alt, les que
ens fan somriure quan ens mirem al mirall.
M'agrada l'olor de terra mullada. M'agrada veure algú sol pel carrer somrient. No m'agrada esperar. M'agrada la velocitat. M'agrada menjar-me els crostons del pa. M'agrada fumar, qualsevol fumabilitat. M'agraden les fotografies. M'agrada la gent amb llum pròpia. M'agraden les postes de sol, i les sortides de sol. No m'agrada que em diguin què he de fer. M'agraden les fugacitats. M'agraden les cicatrius. No m'agraden els números. M'agraden les lletres. No m'agraden els dies grisos. M'agrada mullar-me quan plou. M'agrada la fruita d'estiu. M'agrada perdre el temps. No m'agrada la impuntualitat. M'agraden els ulls, i les mirades. M'agraden les ressaques de nits memorables. M'agrada el meu nom. M'agrada saltar, i ballar, i la música. No m'agrada créixer. M'agrada caminar sola. No m'agraden els consells d'experiència. M'agrada l'aigua, i capbussar-m'hi. M'agrada el desordre. M'agrada la vida nocturna, i els viatges. M'agrada la cervesa. M'agrada com sona el portuguès. No m'agrada no poder dormir. M'agrada perdre'm. No m'agrada no trobar-me. M'agraden les paranoies. M'agraden els records. No m'agrada la nostàlgia. M'agrada la gent amb caràcter. No m'agrada fer coses que no m'agraden. M'agrada riure. M'agrada plorar. M'agrada el color verd.
Que una yonkie se t'acosti a plena llum del dia i et demani un cigarret, li diguis que no; et demani pasta, li diguis que no; i t'acabi partint la sella... és una mica surrealista.
Marxar. Un viatge diferent. Un viatge llarg.
Desaparèixer. Noves experiències. Bones i dolentes.
Trobar el moment adequat. És important.
Sola, parella, trio. Multitud.
Fotografies. LLetres. Dibuixos.
Deixar de veure els mateixos bancs, les mateixes papereres, la mateixa gent.
Càmpings, hostals, albergs.
Platja o ciutat. Àfrica o Oceania.
Pluja, sol, boira, calamarsa. És igual.
Rodes punxades. Supermercats tancats quan els necessites. Pèrdues i guanys.
Quilòmetres. Carretera i manta.
Putada, no hem queda un duro. Endavant.
Decidir per on caminar. Què fer. Què menjar i com dormir.
Gent nova. Bona, dolenta, estranya.
Dies que tornaries enrere. Dies que ni tan sols gires el cap.
Quan la va mirar als ulls el peu esquerre va començar a tremolar-li. Havia aparegut en un moment on ella ja no el feia part de seva vida, l’havia intentat esborrar del mapa durant mesos i mesos de neguit i llàgrimes seques i ara, després de tanta goma gastada, tornava a aparèixer?
S’havia passat hores i hores a la cuina inventant pastissos, per endolcir aquella nefasta amargor, que havien acabat a la paperera sense miraments.
Havia fet i desfet tantes vegades la bufanda blava de llana que les butllofes dels dits de la seva mà cantaven sarsueles a tot drap.
Havia plogut tan durant tot aquell temps que ja no gosava deixar-se enlluernar per cap raig de sol, per més potent que fos.
Havia experimentat tants viatges que la farina de llevat començava a estar-ne gelosa.
S’havia passat tantes estones asseguda al sofà amb la ment en blanc que va decidir acabar pintant les parets del menjador de negre.
Havia omplert la nevera de casa per duplicat tantes vegades que l’havien fet membre VIP al súper de sota casa.
S’havia fet tantes preguntes que les respostes havien decidit fer maletes i fotre el camp comprant el primer bitllet cap a Bangkok.
S’havia passat tantes nits sense dormir i donant voltes entre llençols que els badalls eren ja part del seu caràcter.
Quan estiguis pensit com una flor.
Quan no sàpigues què és el que vols.
Quan mengis sense gana.
Quan dormis sense son.
Serà en aquest precís moment quan t'hauràs de decidir. Decidir pujar dalt d'una roca de més de 20 metres i llençar-te al mar.
L'aigua gelada potser serà la solució per fer-te despertar i obrir els ulls.
L'adrenalina que et sobrepassarà durant el salt serà tan espectacular que tocaràs de peus a terra i veuràs que no val la pena mirar enrere, la roca ja no hi serà.
Crida, quan saltis, crida molt.
El següent pas serà concentrar-te en la caiguda buscant la manera, la posició més adequada, per minimitzar el xoc del teu cos contra l'aigua, que semblarà glaç.
No serà fins que et submergeixis en les profunditats del mar, quan descobriràs que ja hi ets, que hauràs aconseguit tirar-te al buit i afrontar aquell salt, en un principi temorós.
Portava el cabell esvarat, ros amb l’arrel fosca – no us sabria assegurar si era tenyit o no. Era prima, poca cosa. Els pòmuls de la cara se l’inflaven quan somreia, que ho feia sovint, i els llavis de pinyó li dibuixaven ganyotes cada vegada que pronunciava una paraula.
Tenia els ulls poc espectaculars però semblaven realment sincers. No duia arracades, ni escot – poca pitrera. Se li notava un deix afrancesat quan parlava, i us puc assegurar que no callava. El cigarret a la mà esquerre era un clàssic.
Era cambrera, cambrera a tot arreu. Rondava pel món sense un destí clar, clavada a punts concrets una temporada influenciada per les bones vibracions del moment. Sione es deia.
Es va ajupir a collir l’encenedor que li havia relliscat de la ma quan vaig fixar-me en el tatuatge que duia a l’alçada de l’omòplat. Es va arremangar la samarreta per la part de l’esquena per ensenyar-me’n la resta. Allò era espectacular, una obra mestra. Tota l’esquena era plena de símbols, dibuixos, paraules i idiomes. Era el mapa de la seva vida. Cada viatge era una marca a la pell impossible d’esborrar.
Va fer-se un cigarret màgic de marihuana d’Amsterdam i em va convidar a unes xuclades, prou bones. Llavors va desaparèixer fent esses, lletra identificativa del curs de la seva vida.
Nos conocimos una noche de finales de Octubre en Moycullen, Irlanda. Vosotras me esperabais dentro del Almera verde azulado, hacía un frío de cojón y yo llegué fumándome un cigarrillo, como no. Creo recordar que no tardamos ni media hora en ver que conectábamos a la perfección. Quizás no somos tan distintas.
Chica morena, pelo largo. Ojos verde profundo y labios al más puro estilo Angelina Jolie. Nacionalidad española-australiana. Artista con mayúsculas.
Decidimos buscar soluciones para evadirnos del insoportable mundo au-pair. Y las encontramos, por supuesto que las encontramos.
La cerveza nos corría por la venas como si de sangre se tratara. Saqueábamos el Super Value a menudo con Caramel, Doritos y Dutch Gold, of course.
Tu Almera, nuestro refugio. Dentro del vehículo nos escondíamos del viento, el frío y la lluvia que tanto jodía nuestros dedos de los pies.
Bob Marley y Bob Dylan fueron nuestra banda sonora en más de una ocasión.
Cuando a las dos de la madrugada todo el mundo cerraba persianas en Galway, tú y yo seguíamos buscando un quehacer por las calles congeladas y vacías, mendigando y hablando con mendigos que nos pedían dinero.
Hablábamos de la vida y de qué nos depararía el futuro, imaginando cómo sería una aventura en una Volkswagen antigua recorriendo Australia y Nueva Zelanda.
Helena la de los brazos largos… me hiciste un dibujo, el primero de muchos.
This is England nos flipó. Mucho.
Perdimos la luz delantera izquierda y reventamos el parachoques de tu coche en una alocada persecución de conos en la carretera. ¿Confías en mí? Sí, cierra un ojo y pa’ lante.
Poco tiempo duró el buen rollo, tuviste que largarte a Epaña antes de lo previsto. Y entonces viví 6 meses más en la isla, pero sin Marisa...
Buf, quines hores... el carrer encara dorm, el meu carrer encara dorm.
La mà dreta s’esmuny entre els llençols i palpa la tauleta de nit buscant l’artefacte que sona escandalosament per fer-lo callar... o per trinxar-lo, és igual, la qüestió és que deixi d’emprenyar.
Obro l’ull dret i veig que efectivament ja és de dia... un fil de llum traspassa la persiana, trencada, i entra a l’habitació.
Ja? Però si sembla que faci cinc minuts que m’he posat dins del llit emboirada pel detall nocturn.
Ja. Finalment en sóc conscient.
M’incorporo i sospiro. Fot un fred que pela. Persiana amunt i cop d’ull al carrer a veure què es cou. El terra és fred i els meus peus calents, excessiu contrast que em posa la pell de gallina i els mugrons ben desperts.
Pixera. Asseguda a la tassa del vàter tanco els ulls per enèsima vegada i imagino que torno a ser dins del llit. Dura poc, el riu ja és tot fora.
Evito el mirall però torno enrere, m’he vist les pintes de reüll quan hi he passat per davant. Vaig molt despentinada, tinc els ulls enganxats, marques de llençol a la cara i els llavis inflats. Somriure: Que bé que he dormit...
Dos esquitxos, no més, d’aigua freda – molt freda – a la cara.
Pel passadís topo i toparé, més d’un cop, amb els mobles que obstaculitzen els meu fatigat camí.
És hora de vestir-se. Gran dilema. El meu cos, la meva pell, està arrapada al pijama calentó i confortable que m’ha abraçat durant la nit. No em deixis... t’estimo. Es desenganxa poc a poc, com si tingués tentacles de pop, i vola fins al llit. Ell podrà seguir dormint enroscat en si mateix...
Molta lentitud i tendresa però realment trigo cosa de segons en posar-me els texans.
Amb una galeta a la boca i el mocador verd enroscat al coll agafo la bossa i les claus del cotxe. Surto al carrer. Encara tinc cara de rap. On és el cotxe?
Els carrers són plens de nens i nenes. La majoria van cap a l’escola agafats de la mà de l’avi. Xisclen, riuen i fan corredisses per la vorera.
Dins del cotxe. Volant fred i pedals encarcarats. Poso la ràdio i deixo que els locutors escullin la banda sonora del dia. És massa d’hora per decidir què em ve de gust escoltar. Que soni Aretha Franklin és el detonant.
Aprofito un semàfor per fer-me un cigarret. Hi ha trànsit.
Arribo, aparco i entro a l’edifici. Un altre cop m’he de despullar? Brrr... sort que aquí dins s’està calent. Moltes dones nues de diferents colors, formes i textures. Olors i pudors, regalims, tovalloles, calces, cremes i potingues...
Ja estic apunt.
L’olor de clor és notable i els reflexes del sol amb l’aigua em fan mal als ulls.
Segueixo endormiscada però ja hi sóc, finalment, ja hi sóc.
Palplantada davant la immensitat blava... tranquil·la, quieta, perfecte. Un líquid silenciós i humit m’espera amb els braços (braços?) oberts.
Ja vinc..................................................... XOF!
Ara si que l’he cagat. L’he cagat molt. Sóc home mort. Li hagués hagut d’explicar aquella mateixa nit... uf... quina merda. Què faig? Fa massa dies que no dormo, necessito explicar-ho ja a la Marta. Però... com li explico perquè no se’m llenci a la jugular? Potser amb un regalet innocent... no, millor encara, un sopar romàntic amb espelmes, pètals de rosa i aquestes tonteries tendres de peli que fan plorar a les dones. No, la Marta no és així. El romanticisme no ha format mai part de la relació. Hòstia Marta és que tens un caràcter! Poca conya que estic cagat. Alguna excusa potser? Uf no, les olora des del cantó. I si arreglo el llum del passadís? Fa més de tres mesos que m’ho demana... L’abraço i ploro? Potser la millor opció és dir-li que finalment m’he decidit a formar una família... I si s’ho pren en serio? No, no... poques ganes de canviar merda. Uf... jo si que estic amb la merda fins al coll... Quina cagada. La vida et pot canviar d’un dia per l’altre eh, mai havia notat tan present aquesta frase que diu tothom...
Soroll de Claus. S’obre la porta d’entrada.
- Hola.
Suor freda
- Ho... Hola carinyooo... holaaa... Com ha anat el dia... ha anat bé?
- Què vols?
Nus al coll
- Marta... Mira tia que... que no puc més, que... que necessito explicar-te una cosa... La setmana passada vaig sortir amb el Blai i la resta a... a veure el Barça... te’n recordes?
- Odio el futbol.
Somriure nerviós
- Ja ho sé ja, era per posar-te en situació, amor, tu tranquil·la...
- Ho estic molt de tranquil·la.
Glups
- Doncs això... que...que vam estar fins tard celebrant la victòria... sense dones eh! Només nosaltres, el Blai, l’Àlex, el Carlos...
- No em preocupa si hi havia dones o no.
Saliva seca
- Ja... Doncs això... que al tornar... mmm... anava una mica content... tampoc molt eh... un micona, borratxo de victòria podríem dir... Eufòric, vaja... És que... és que va ser un gran partit eh... l’ambient del bar...
- Odio el futbol.
Tremolors
- Es clar... El fet és que... quan vaig arribar... tard, era tard... al entrar a casa no hi havia llum... tot era fosc...
- Fa més de tres mesos que et dic que arreglis el llum del passadís.
Picors
- Deixa’m acabar vida... deixa’m acabar si us plau...
- Espavila cony que tinc gana!
Insuficiència cardíaca
- Vaig trencar el gerro de ceràmica que ens van portar els teus pares del viatge al Marroc!
- Què dius! De debò? Ja ho sabia inútil... el vaig trobar esmicolat sota la catifa. Va, surt del mig que vaig a fer el sopar, que segur que no has pelat ni una puta patata.
Quan va sonar la botzina, les portes del vagó es van obrir de bat a bat mentre una veueta femenina radiofònica els comunicava que ja havien arribat a San Sebastián. Després de carregar-se les pertinències a l’esquena, va treure el cap per l’obertura de les portes. A banda i banda de l’andana hi havia molta gent; familiars, amics, parelles... de tots aquells passatgers que, juntament amb ella, finalitzaven el trajecte. Una joveneta li va donar una empenta mentre saltava del tren i corria a tota pastilla per llançar-se als braços del seu, suposadament, xicot. Uns pares recollien amb els ulls negats a la seva filla d’uns 18 anys que, suposadament, tornava d’estar una temporada fora de casa. Una família al complet i ben avinguda somreia amb l’arribada d’un senyor gran, suposadament l’avi, que passaria les vacances d’estiu molt ben acompanyat. Tot això només eren suposicions, però el que si que us puc assegurar és que gairebé tothom tenia qui l’esperava. I ho remarco: gairebé tothom. Palplantada a l’andana, maquinant com organitzar les motxilles i les bosses al voltant del seu cos. Va decidir deixar estar el tema per més tard, asseure’s sobre l’equipatge i fumar-se un cigarret. De fet, ningú l’esperava. La gent de l’andana començava a esfumar-se quan va sentir un xiulet humà; va girar el cap poc a poc pensant-se que seria un dels borinots de seguretat pregant-li no obstaculitzar la zona de pas, però no. Es tractava d’un paio molt normal, amb texans i samarreta de cotó vermella que aguantava un cartell fet amb cartró i un pal d’escombra. No havia vist mai aquest noi abans... però li va somriure. Ell va obrir els braços. Sense pensar-s’ho dues vegades va aixecar el cul del terra i s’hi va apropar lleugerament, amb un rialla d’orella a orella.
Anar al gimnàs és una de les activitats més cool de l’època moderna. La finalitat principal del bestiari que sovinteja aquests territoris és moure el cul, tot i que no tothom ho fa de la mateixa manera. Vegem-ne la fauna:
Les senyores grans, tot un clàssic. Senyores que ja han passat de llarg la flor de la vida i s’adonen que els seus cossos comencen a agafar formes estranyes. L’amiga de la cunyada de la Ramona de cal Gironella va el gimnàs i s’ho passa molt bé. Decideixen apuntar-s’hi. Encara som joves Trini. S’ho prenen bastant amb calma, moviment de malucs a ritme de compàs i xerrameca constant. Ni una gota de suor, nivell mínim d’esforç. Surten pentinades.
Els cracks del gimnàs. Sexe masculí. Samarretes de tirants ben estretes i malles curtes que ho marquen tot. Acostumen a passar de cintes, bicicletes i el•líptiques... ells van directe a la fàbrica de múscul. Mirades de depredador i salutacions als seus súbdits amb encaixades de mà assajades. Els miralls són els seus màxims aliats. Estoy hecho un piratilla. Comparen fibres, fan estiraments interminables i petonegen el seu cos com si fos un tresor.
Els motivats. Sexe i edat indiferent. Roba i calçat extremadament adequat per a l’activitat que van a desenvolupar: transpira, s’adapta i no dificulta l’execució de l’exercici. Tovallola diferent cada dia. Ampolleta d’aigua, beguda energètica, planificació acurada de la sessió del dia, Ipod i cinta al cap. Membres de l’associació Enemics del Big Mac. Vaig al gym tres dies per setmana. Sovint corregeixen la gent que no fa correctament el procediment adequat a la hora d’utilitzar una màquina.
Els obligats. Acostumen a seguir algun tipus de dieta, han fet una aposta o és un propòsit d’any nou. Odien el gimnàs. Les excuses i les contractures fingides són el plat nº 1 del dia. Només porto 6 minuts? Acostumen a suar la cansalada a partir del minut 2 i a deixar-se la tovallola obligatòria. Exageren sistemàticament les hores de gimnàs de cara al públic mentre fan una birra que saben que no els convé.
Les 90-60-90. Femelles. Bon tipet, pell bronzejada i mínima expressió de roba, si es veu el tanga millor. Suen d’una manera espectacularment sensual però no es cansen massa. Acostumen a somriure sovint. Podrien ser perfectament parella dels cracks o Mis Espanya. Tinc cel•lulitis al cul, nena.
Els matats. Persones d’edats i sexes variats obsessionats en cremar calories. Molt baixa forma. Acostumen a ser boles de greix. No abandonen tot i quedar-se sense respiració. Fa estona que m’ha deixat d’arribar sang al cervell però he de seguir. Es poden reconèixer per la seva habitual cara vermella, la samarreta exageradament suada i els gemecs de dolor i patiment constants. S’hidraten sovint i miren al cel sistemàticament demanant ajuda a nostre senyor.
Els fitness trainers. Acostumen a estar dotats d’uns cossos i unes proporcions que fan enveja. Són els reis i ho saben. Titi a la vista! Parlar amb els clients i comentar la jugada és la seva feina principal. És fàcil localitzar-los, o passejant amunt i avall orgullosos de ser on són, o darrere al mostrador connectats al facebook, o ajudant a les 90-60-90 a estirar correctament mentre els posen un paperet amb el número de mòbil a la pitrera.
Els esportistes reals. No se sap ben bé perquè però són molt fàcils de reconèixer. S’ho prenen en serio i suen amb estil, com si fos el pa de cada dia. Demà tinc una marató de 16 hores i mitja. Van al seu aire, passant de tot i de tothom. Acostumen a ser guapos/es i discrets/es. Cossos en forma, sense anabolitzants.
Els que s’ho miren. Són un grup peculiar. Persones que van al gimnàs com qui va a fer un cafè. Entren i analitzen la situació. Passegen, llegeixen el diari i parlen amb qualsevol. Quin solet que fa avui eh! Es retoquen els pentinats i es corden les sabates cada 2 minuts. Fan estiraments estrambòtics, que només entenen ells, entre exercici i exercici i es queden bocabadats amb les gotes de suor que regalimen dels cossos dels qui de debò estan fent feina. El gimnàs és el seu centre cívic.