PUNT DE MIRA:
http://www.flickr.com/photos/hdeu


diumenge, 1 de juliol del 2012

Ningú la mira, ningú la veu

El sol cau, gairebé penja d'un fil. Un fil dèbil, inestable, prim com un cabell de malalt de càncer.
Al seu voltant tot és calma. De fet, ella s'ha creat una bombolla de calma espectacular. Encara queden individus escampats per la platja. Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs.
A la platja hi té el seu racó predilecte, un racó que ja té forma de cul. Mai ningú s'ha atrevit a invadir-lo, no a aquella hora almenys. Potser els addictes a la platja al capvespre - Acarmelats, ensorrats, visitants, melancòlics, perduts, porucs - s'atreveixen a reconèixer que és seu, només seu.
La remor de l'aigua calmada li penetra els òrgans, ja salats, i la pell de gallina és constant, com si els dits d'ell - sense dir res - li resseguissin constantment cada detall corporal, cada insignificant feblesa.
Acaricia la sorra amb les mans i la deixa lliscar entre els seus dits tremolosos, construint siluetes exuberants de pocs segons de vida. Agafa un branquilló abandonat a la sorra i el trenca, el trenca i el retrenca. L'esmicola. Tanca els ulls i inspira amb força, fins notar la pressió d'un pit cansat que diu prou. Llavors, abandona lentament l'oxigen acomulat mentre tambaleja el cos d'un costat a l'altre, sense ritme ni compàs. Recolza el cap contra el genolls i s'acaricia suaument el clatell... els cabells humitejats... les orelles... Es toca com si fós la primera vegada. Els ulls segueixen tancats. Es deixa caure d'esquena amb un moviment tan lent que la panxa li fa pessigolles adolorides. Sorra contra cos. Cap mena de res que s'interposi entre ells.
Va despullada. Però ningú la mira, ningú la veu.
Mira el cel roig i somriu, amb certa timidesa. Panxa amunt, immòbil durant uns minuts, que es fan eterns.
No és fins que se sent capaç de fer-ho quan s'incorpora, s'aixeca i camina, camina cap a l'aigua. Pocs metres fins arribar-hi i es para, contemplativa. Les belles formes del seu cos, camuflades pels grans de sorra enganxats, agafen una tonalitat rogenca que hipnotitza a qualsevol... però ningú la mira, ningú la veu.
A la sorra només hi deixa la seva olor impregnada i un sobre, un sobre tancat.
Amb els peus ja dins l'aigua i una esgarrifança càlida in extremis s'endinsa al mar. Mica en mica l'aigua la va cobrint... cada petit detall corporal, cada insignificant feblesa. Camina, camina, camina... fins desaparèixer. Ningú no se n'ha adonat, ni tan sols el mar que l'acarona.




5 comentaris:

  1. Es preciós, i llegir-ho amb la música de fons fa posar la pell de gallina. Com has transformat quelcom tan trist, tan aterridor en bellesa...Bravo Helena, bravo.

    ResponElimina
  2. Enhorabona:
    he gaudit moltíssim amb totes les sensacions que transmet el texte i m'has dut de la ma a els ultims instans de Alfonsina Storni.

    ResponElimina
  3. quina tristesa que transmet! el mar, aquest gran seductor...

    ResponElimina
  4. M'encanta quan somnies i néixen relats meravellosos com aquest.

    ResponElimina