De petit tot era gran

Mirar-te al mirall cada dia i veure com passen els anys acostuma a angoixar a qualsevol. Però no perquè et facis vell... sinó perquè de mica en mica t’adones que has anat deixant escapar la il·lusió de quan eres petit; Aquella innocència que et feia valorar constantment qualsevol diminut moment per més insignificant que fos; La transparència d’una mirada que traspassava fronteres; La vulnerabilitat d’uns cossos fràgils que lluitaven contra qualsevol monstre horripilant; Les taques a la samarreta i els genolls pelats, marques de guerra que lluïes amb orgull al parc; La màgica nit de reis que esperaves amb impaciència descontrolada patint per si no t’havies portat del tot bé durant l’any; Aquells amics inseparables amb els que ho comparties tot sense retrets; La piruleta vermella, lluent i dolcíssima, que llepaves poc a poc durant hores i hores per intentar no fer-la desaparèixer mai; Els tresors enterrats en llocs estratègics que ja no recordes on són; Els esquitxos als bassals fangosos, sense botes d’aigua, que t’omplien de somriures murris; El sentiment d’orgull extrem que senties al aconseguir fer rodar la baldufa durant més de 10 segons; Les boques desendegades i plenes de restes de xocolata que feien ganyotes absurdes sense cap mena de malícia; Les estoiques respostes quan algú et preguntava què t’agradaria ser de gran...

I després de tot, no demano res més que intentar no abandonar mai del tot aquest nen interior que tots portem a dins. I sabeu per què? Perquè són aquestes petites grans coses que sovint acostumen a passar-nos per alt, les que ens fan somriure quan ens mirem al mirall­.