Mirar-te al mirall cada dia i veure com passen els anys acostuma a angoixar
a qualsevol. Però no perquè et facis vell... sinó perquè de mica en mica
t’adones que has anat deixant escapar la il·lusió de quan eres petit; Aquella
innocència que et feia valorar constantment qualsevol diminut moment per més
insignificant que fos; La transparència d’una mirada que traspassava fronteres;
La vulnerabilitat d’uns cossos fràgils que lluitaven contra qualsevol monstre
horripilant; Les taques a la samarreta i els genolls pelats, marques de guerra
que lluïes amb orgull al parc; La màgica nit de reis que esperaves amb
impaciència descontrolada patint per si no t’havies portat del tot bé durant l’any;
Aquells amics inseparables amb els que ho comparties tot sense retrets; La
piruleta vermella, lluent i dolcíssima, que llepaves poc a poc durant hores i
hores per intentar no fer-la desaparèixer mai; Els tresors enterrats en llocs
estratègics que ja no recordes on són; Els esquitxos als bassals fangosos,
sense botes d’aigua, que t’omplien de somriures murris; El sentiment d’orgull
extrem que senties al aconseguir fer rodar la baldufa durant més de 10 segons;
Les boques desendegades i plenes de restes de xocolata que feien ganyotes
absurdes sense cap mena de malícia; Les estoiques respostes quan algú et
preguntava què t’agradaria ser de gran...
I després de tot, no demano res més que intentar no abandonar mai del tot
aquest nen interior que tots portem a dins. I sabeu per què? Perquè són
aquestes petites grans coses que sovint acostumen a passar-nos per alt, les que
ens fan somriure quan ens mirem al mirall.
