PUNT DE MIRA:
http://www.flickr.com/photos/hdeu


dimecres, 4 de juliol del 2012

Cuba amb sorpresa

Ella s'ho imaginava. Ell s'ho podia imaginar.
Viatge de noses a Cuba, regal dels pares d'ell - que no acaben de veure clar aquell matrimoni precipitat.
17 dies de música, puros, sexe i cocodrils.
Pocs dies després de la tornada, encara arrossegant el jet lag dels collons, ella està prenyada. 3 tests d'embaràs i un ginecòleg titulat ho confirmen. Semblen il·lusionats, i sorpresos (no tenien pensat posar fil a l'agulla tan aviat).
Els 3 primers mesos. La cosa és encara una mongeta. Tothom pregunta i amics, familiars i veïns estan emocionats. Compren llibres per aprendre a ser pares, s'estressen pensant on dormirà el nouvingut, el pis és esquifit, i comencen a omplir una llista de possible noms - masculins i femenins - que acabarà, una setmana abans de parir, amb 408 opcions, cap descartada.
Els 3 següents mesos. La panxa comença a notar-se. La mare s'engreixa i la cara li agafa forma de pa de quilo. On dormirà el novingut comença a ser una preocupació evident; Decideixen fer obres, enxiquir el menjador per fer una nova habitació. Les futures àvies comencen a ser pesades... ajuden massa. Ell decideix deixar de fumar - o fumar d'amagat - per fer costat a la dona, que sembla nerviosa després del savi consell del ginecòleg. És un nen.
Els últims 3 mesos. Recta final. Ella llueix una panxota prominent i les hormones ultradescontrolades. A ell ja no li queden recursos - ni paciència - per aguantar-la. Assistència obligatòria a les classes de prepart, les àvies ja les han pagat. Preparatius de tots colors i formes escampats pel menjador. Un enrenou. Segueixen comprant llibres per aprendre a ser pares, diferents als dels 3 primers mesos si pot ser.
16 de Juliol. Ella trenca aigües i corren cap a l'hospital. Fa molta calor i ell condueix un Polo gris per l'Eixample de Barcelona a tota pastilla i suant la cansalada.
Sala d'espera. Contraccions, dil·latació vaginal i crits. Ell s'ha deixat la càmera de video per enregistrar el moment. Les àvies acaben d'arribar i s'esperen a fora. Suor, gemecs, esbufagades i cames espatarrades. Respira, Respira... Va, un últim esforç. Sembla que el marrec ja arriba. El metge li obra camí i es comença a veure la closca. Respira, respira... i apreta, apreta... Va, un últim esforç. Ell s'ho mira una mica d'esquitllada, tanta sang i crits no li acaben de fer el pes.
L'òrgan femení d'ella sembla que finalment decideix escupir el Sense Nom, portar-lo al món de la mà d'un ginecòleg desconcertat, que subjecta el nadó amb les mans i es mira al pare. Les infermeres xiuxiuegen entre elles. La comadrona talla el cordó umbilical i agafant el nadó, encara brut, li mostra al pare. Ell es desmaia. El nen és completament negre.



4 comentaris:

  1. jeje sempre em sorprenen els teus finals...ets ben bona :)

    ResponElimina
  2. Conmovedora.

    Ha circulat quelcom per dins meu... ;)

    ResponElimina
  3. ...i encara no te nom..ho te tot aquest nen.
    M'encanta.
    Un petó

    ResponElimina
  4. juas,juas....mola...continua si us plau..em més històries...

    ResponElimina