Ja no xuto penals.

Quan era petita volia ser pagesa. Dormia enroscada al Coixinet – verd amb punts blancs – i sempre amb el dit polze a la boca, a mode de xumet (els dentistes diuen que per aquest motiu tinc les dents separades). No tenia preocupacions, simplement m’agradava jugar, fer el pallasso i agafar gripaus. Era la petita de la família, la nena que a l’estiu se li posava el cabell tan ros que semblava una turista holandesa, una guiri. Gairebé cada any guanyava un premi de narrativa als Jocs Florals de l’escola, amb històries sorprenents que encara guardo arxivades. No m’agradaven els vestits ni els colors de nena i a les estones de pati, era jo l’encarregada de xutar els penals.


Ara, ja no vull ser pagesa. Ja no dormo enroscada al Coixinet, el tinc guardat a la caixa dels records. Continuo amb les dents separades, però el vici de posar-me el dit a la boca ja no existeix. Ara tampoc tinc massa preocupacions, el que tinc són paranoies. Em continua agradant jugar, fer el pallasso i agafar gripaus. El cabell ros és ja inexistent; tampoc sóc la petita de la família. Continuo escrivint, però no em presento a concursos. Em segueixen no agradant els vestits i els colors de nena. Ja no xuto penals, ja no jugo al pati de l’escola.