PUNT DE MIRA:
http://www.flickr.com/photos/hdeu


dijous, 23 de febrer de 2012

I love to boogie

Sona el despertador, són les 8. 
Buf, quines hores... el carrer encara dorm, el meu carrer encara dorm.
La mà dreta s’esmuny entre els llençols i palpa la tauleta de nit buscant l’artefacte que sona escandalosament per fer-lo callar... o per trinxar-lo, és igual, la qüestió és que deixi d’emprenyar.
Obro l’ull dret i veig que efectivament ja és de dia... un fil de llum traspassa la persiana, trencada, i entra a l’habitació.
Ja? Però si sembla que faci cinc minuts que m’he posat dins del llit emboirada pel detall nocturn.
Ja. Finalment en sóc conscient.
M’incorporo i sospiro. Fot un fred que pela. Persiana amunt i cop d’ull al carrer a veure què es cou. El terra és fred i els meus peus calents, excessiu contrast que em posa la pell de gallina i els mugrons ben desperts.
Pixera. Asseguda a la tassa del vàter tanco els ulls per enèsima vegada i imagino que torno a ser dins del llit. Dura poc, el riu ja és tot fora.
Evito el mirall però torno enrere, m’he vist les pintes de reüll quan hi he passat per davant. Vaig molt despentinada, tinc els ulls enganxats, marques de llençol a la cara i els llavis inflats. Somriure: Que bé que he dormit...
Dos esquitxos, no més, d’aigua freda – molt freda – a la cara.
Pel passadís topo i toparé, més d’un cop, amb els mobles que obstaculitzen els meu fatigat camí.
És hora de vestir-se. Gran dilema. El meu cos, la meva pell, està arrapada al pijama calentó i confortable que m’ha abraçat durant la nit. No em deixis... t’estimo. Es desenganxa poc a poc, com si tingués tentacles de pop, i vola fins al llit. Ell podrà seguir dormint enroscat en si mateix...
Molta lentitud i tendresa però realment trigo cosa de segons en posar-me els texans.

Amb una galeta a la boca i el mocador verd enroscat al coll agafo la bossa i les claus del cotxe. Surto al carrer. Encara tinc cara de rap. On és el cotxe?
Els carrers són plens de nens i nenes. La majoria van cap a l’escola agafats de la mà de l’avi. Xisclen, riuen i fan corredisses per la vorera. 
Dins del cotxe. Volant fred i pedals encarcarats. Poso la ràdio i deixo que els locutors escullin la banda sonora del dia. És massa d’hora per decidir què em ve de gust escoltar. Que soni Aretha Franklin és el detonant.
Aprofito un semàfor per fer-me un cigarret. Hi ha trànsit.

Arribo, aparco i entro a l’edifici. Un altre cop m’he de despullar? Brrr... sort que aquí dins s’està calent. Moltes dones nues de diferents colors, formes i textures. Olors i pudors, regalims, tovalloles, calces, cremes i potingues...
Ja estic apunt.
L’olor de clor és notable i els reflexes del sol amb l’aigua em fan mal als ulls.
Segueixo endormiscada però ja hi sóc, finalment, ja hi sóc.
Palplantada davant la immensitat blava... tranquil·la, quieta, perfecte. Un líquid silenciós i humit m’espera amb els braços (braços?) oberts. 
Ja vinc..................................................... XOF!


Plaer indescriptible.






1 comentari: