S

Portava el cabell esvarat, ros amb l’arrel fosca – no us sabria assegurar si era tenyit o no. Era prima, poca cosa. Els pòmuls de la cara se l’inflaven quan somreia, que ho feia sovint, i els llavis de pinyó li dibuixaven ganyotes cada vegada que pronunciava una paraula.

Tenia els ulls poc espectaculars però semblaven realment sincers. No duia arracades, ni escot – poca pitrera. Se li notava un deix afrancesat quan parlava, i us puc assegurar que no callava. El cigarret a la mà esquerre era un clàssic.

Era cambrera, cambrera a tot arreu. Rondava pel món sense un destí clar, clavada a punts concrets una temporada influenciada per les bones vibracions del moment. Sione es deia.

Es va ajupir a collir l’encenedor que li havia relliscat de la ma quan vaig fixar-me en el tatuatge que duia a l’alçada de l’omòplat. Es va arremangar la samarreta per la part de l’esquena per ensenyar-me’n la resta. Allò era espectacular, una obra mestra. Tota l’esquena era plena de símbols, dibuixos, paraules i idiomes. Era el mapa de la seva vida. Cada viatge era una marca a la pell impossible d’esborrar. 

Va fer-se un cigarret màgic de marihuana d’Amsterdam i em va convidar a unes xuclades, prou bones. Llavors va desaparèixer fent esses, lletra identificativa del curs de la seva vida.