regalo abrazos

Quan va sonar la botzina, les portes del vagó es van obrir de bat a bat mentre una veueta femenina radiofònica els comunicava que ja havien arribat a San Sebastián. Després de carregar-se les pertinències a l’esquena, va treure el cap per l’obertura de les portes. A banda i banda de l’andana hi havia molta gent; familiars, amics, parelles... de tots aquells passatgers que, juntament amb ella, finalitzaven el trajecte. Una joveneta li va donar una empenta mentre saltava del tren i corria a tota pastilla per llançar-se als braços del seu, suposadament, xicot. Uns pares recollien amb els ulls negats a la seva filla d’uns 18 anys que, suposadament, tornava d’estar una temporada fora de casa. Una família al complet i ben avinguda somreia amb l’arribada d’un senyor gran, suposadament l’avi, que passaria les vacances d’estiu molt ben acompanyat. Tot això només eren suposicions, però el que si que us puc assegurar és que gairebé tothom tenia qui l’esperava. I ho remarco: gairebé tothom.
Palplantada a l’andana, maquinant com organitzar les motxilles i les bosses al voltant del seu cos. Va decidir deixar estar el tema per més tard, asseure’s sobre l’equipatge i fumar-se un cigarret. De fet, ningú l’esperava. La gent de l’andana començava a esfumar-se quan va sentir un xiulet humà; va girar el cap poc a poc pensant-se que seria un dels borinots de seguretat pregant-li no obstaculitzar la zona de pas, però no. Es tractava d’un paio molt normal, amb texans i samarreta de cotó vermella que aguantava un cartell fet amb cartró i un pal d’escombra. No havia vist mai aquest noi abans... però li va somriure. Ell va obrir els braços. Sense pensar-s’ho dues vegades va aixecar el cul del terra i s’hi va apropar lleugerament, amb un rialla d’orella a orella.

Al cartell hi deia: Regalo abrazos